Ara li toca al Carlos. Cinc i quatre. Avui ha vist a la primera plana del diari local una foto del concurs de rajolers que se celebra cada any a la festa major de Granollers i, com sempre, s’ha posat malencòlic. A finals dels anys cinquanta, malgrat la seva extrema joventut, el rei indiscutible dels rajolers era ell, però aquells dies no eren de gaire festa, i a banda de fabricar cairons, rajoles i maons a la bòbila del Malhivern, exercia també de rapidíssim paleta de circumstàncies, i el seu renom arribava més enllà de les fronteres locals, fins al punt que un famós ninotaire va relatar les seves proeses en un llibre que va arribar a ser bastant popular i que encara avui es pot trobar a la biblioteca de la Garriga. Mitja dotzena de vegades, a Terrassa, a Sabadell, a Sant Adrià de Besòs, als Nou Barris de Barcelona, a Granollers i altre cop a Terrassa, va ser proveïdor de materials robats per a la construcció, promotor immobiliari il·legal, arquitecte clandestí, mestre d’obra irregular i paleta supersònic, tot alhora. La seva destresa li va donar prestigi social i amics per més d’una vida. La cosa anava més o menys així: una vegada triat el lloc, que normalment era als marges de les rieres perquè eren terra de ningú, terrenys bruts i plens de rates on cada dos o tres anys les aigües creixien sense avisar i era perillós estar-s’hi però en alguna banda ens haurem d’instal·lar, oi, tenim almenys els mateixos drets que les rates, suposo, i perquè les autoritats, discrecionalment, en toleraven l’ocupació il·legal, calia treballar de nit, en equip i a bon ritme, amb la llum indispensable, sense fer soroll, esperant no ser descoberts per la guàrdia civil, que, arribat el cas, et multava, et confiscava els materials i et feia fora sense contemplacions. Dues vegades, li havia passat al Carlos, però era un jove tossut, que no?, i el seu germà i els seus cosins i els seus amics del poble van acabar tenint casa, per dir-ne d’alguna manera. Quatre parets, dues finestres, una porta i un sostre: tot havia d’acabar-se abans de l’alba, i la família beneficiada, ocupar el “domicili” immediatament. Ja hi haurà temps, més endavant, per moblar-lo, ampliar-lo, endreçar-lo, ja veureu, com em dic Carlos, aquí estareu bé fins que pugueu fotre el camp. Si, en fer la seva primera ronda matinal, la parella de guripes descobria una nova barraca inacabada, aquell mateix dia seria enderrocada. Si, en canvi, es podia considerar que l’obra s’havia enllestit i que no hi faltava cap element bàsic, els promotors podien respirar més tranquils: probablement, l’autoritat, magnànima, els permetria sobreviure i ocupar el seu tros de riera o de descampat. A les barriades de la Maurina, de Ca n’Anglada, de Verdum, de Ca n’Oriach, encara ara hi ha gent que recorda el Carlos, aquell adolescent hiperactiu capaç d’alçar quatre parets en una nit, a les fosques i sense plànols ni instruments de mesura, i d’anar-se’n de matinada cap a treballar a la bòbila de la Garriga com si res, amb el somriure burleta i desafiant d’un nen trapella que acaba de fer una entremaliadura: us he tornat a guanyar, mamons.
