No pretenc escriure una història del tot verídica, perquè no pretenc repassar dades empíriques ni entronitzar ningú ni evocar fets objectius ni pontificar, el meu és un relat sentimental: vaig conèixer la Maria fa gairebé trenta anys. Ve d’un llogaret d’Ourense, i el seu pare va ser un més dels milers d’emigrants, sempre absents, atrets per la opulència alemanya, contrets per la misèria ibèrica, i la seva mare, sempre ferma, increïblement sòlida, una més de les que es van quedar preservant l’hort, la família, la llar de foc i l’essència galega, a la vora de Carballiño. La Maria i la seva germana, encara nenes, van ser diagnosticades amb el mateix terrible veredicte: pèrdua progressiva de visió: inapel·lable: ceguera total.
La germana, gairebé adolescent, va gosar fotre el camp del llogaret, dues cases enmig del no res, uns horts on malgrat tot creixen les millors verdures del món, mai n’he menjat de tan bones, aquí no tenim futur, i se’n va anar a Barcelona malgrat el disgust, malgrat la oposició frontal de la família.
La Maria es va quedar mentre minvava la vista, i passava hores al garatge de la casa de pagès amb el germà, memoritzant les peces del tractor: munto i desmunto el motor, peça a peça, i m’acostumo al seu tacte i als seus contorns; munto i desmunto les peces de la moto, i les netejo i engreixo i torno a muntar, i cada vegada hi veig menys.
Va rebre encàrrec de la germana, vine a Barcelona, ens en sortirem, i els pares acollonits, filles, que se us menjaran amb patates, que el món és molt dolent!, però la Maria se’n va anar a retrobar la germana, i es van instal·lar, primer a Sabadell, i venien números dels cecs al carrer Escudillers de la capital, quina por no veure-hi ni un borrall i guanyar-se la vida al carrer Escudillers, però elles com si res: aquí estem.
Des de primers dels 80, i fins ara, les germanes gallegues han anat construint una realitat més conforme amb la seva idea del món: han estudiat més que ningú, més coses que ningú, persegueixen la cultura, treballen més que ningú, parlen un català exquisit, han fet teatre, fan voluntariat, gaudeixen de casa seva amb total independència: s’apropen cada dia a la seva ambició vital. Ara, la seva mare viu amb elles. El pare, fins que va morir, va rebre atencions a Barcelona. Han callat totes les escèptiques boques del llogaret.
De tant en tant seguim quedant amb la Maria. Avui m’ha convidat a dinar. Ens interessem per les nostres vides respectives, pels fills, cunyats, nebots, família; recordem anècdotes –fa uns anys, per exemple, teníem un equip de futbolín, i ella es guiava pels meus crits i pel soroll i vibracions de la pilota; jugàvem després de dinar, abans de tornar a la feina, amb companys benevolents però no tramposos: un dia vam guanyar!--, i sempre, sempre, després de passar una estona junts, tornem a la casella de sortida: ens mirem --no calen ulls, per mirar-se--, i sense veu –no cal parlar per parlar-- ens diem: és bonica, la vida; i ens agraïm l’estona compartida, sense escarafalls.
