(Publicat a la revista Gar el 15 d'octubre de 2010)
A la Fira d’Entitats de la Garriga, vaig tenir ocasió de departir, un parell de vegades, amb la gent de la Societat Coral l’Aliança. La primera cosa que vam comentar és la increïble fita que han assolit: 100 anys d’història!, que bèstia, quina xifra més rodona, quin mèrit tan brutal per a una entitat local sense ànim de lucre, i quines fotos més maques presidint la paradeta!
També vam evocar, amb el Quique Roca, actual director, un concert de fa un parell d’anys, que va deixar un fabulós regust a tots els que vam tenir el privilegi d’assistir-hi. En el marc de la 2ª Trobada Internacional de Cors d’Homes, al Patronat de la Garriga, la Societat Coral l’Aliança i el London Gay Men’s Chorus de Londres van oferir un concert conjunt que, sense pretendre-ho, i per pura casualitat, va anar molt més enllà d’un simple recital.
L’Aliança és hereva de la ingent obra sociocultural i política de Josep Anselm Clavé, de la lluita iniciada a mitjans del segle XIX per fer accessible la cultura i el lleure a tots els estrats socials, dels esforços altruistes i de la voluntat de molta gent per trencar dinàmiques cruels de la revolució industrial envers les classes treballadores: del desig col·lectiu de fer alguna cosa més que sobreviure.
El London Gay Men’s Chorus forma part, també, d’un moviment de lluita dels hereus d’Oscar Wilde, dels perseguits per la seva orientació sexual, un cop de puny damunt la taula, un no ens amagarem més i cantarem plegats, i ho farem a la nostra manera, i tard o d’hora acabareu acceptant-ho, i, si ho fem bé, fins i tot apreciant-ho.
El vespre del concert, com no podia ser altrament, el contrast era, literalment, de pel·lícula: els de l’Aliança, tots igualment vestits, orgullosament tradicionals, amb la faixa a la cintura i la immaculada barretina catalana a l’espatlla, desgranant el seu repertori. Els de Londres, igualment orgullosos, amb variades camises de colors llampants, cantant amb el mateix rigor una popular anglesa, una picantona de cabaret o un Gershwin. Els uns, sobris, els altres més juganers; tots, en qualsevol cas, exquisidament esforçats i respectuosos amb el seu públic.
Segons em van explicar, el sopar posterior al concert va ser d’antologia. No em costa imaginar-ho: garriguencs i londinencs a la Plaça del Silenci entenent-se amb signes i mirades, cantant, menjant i rient, els uns ensenyant i els altres aprenent a fer servir el porró, superant sense problemes qualsevol dificultat lingüística o cultural...Quina sort!
Curiosament, els dies de la Fira d’Entitats estava llegint un llibre que recomano. Es titula Sábado, l’escriu l’autor anglès Ian McEwan, i s’hi diu, entre moltes altres coses: “Son raros esos momentos en que unos músicos tocan juntos algo más dulce de lo que nunca han descubierto en ensayos o actuaciones, algo que trasciende al mero dominio técnico o colectivo, y en que su expresión se torna natural o gràcil como la amistad o el amor. Entonces nos muestran un atisbo de lo que podríamos ser, de lo mejor de nosotros, y de un mundo imposible en donde das todo lo tuyo a los demás, pero no pierdes nada de ti mismo”.
