El bé comú i les torres bessones. 4/13

4. La Funa

Què has de fer si et trobes cara a cara amb la persona que et va torturar, violar, humiliar, i resulta que viu com un honorable veí en una coqueta casa d’un barri respectable, com si no hagués passat res?

Què has de fer si et consta que el teu actual company de despatx, el que sempre explica acudits i va tan elegant, era responsable d’un centre de detenció semi-clandestí on va morir gent a hòsties?

Què has de fer si reconeixes a l’autobús l’home que una nit es va endur la teva filla sense cap explicació i des d’aleshores està desapareguda i mai ningú te n’ha donat raó?

Probablement cap de nosaltres reaccionaria igual: els uns voldríem oblidar-ho tot perquè ens fa massa mal i ens convé l’amnèsia com a pal·liatiu, els altres perdonar-ho perquè no volem viure amb el verí al cos, els de més enllà exigiríem justícia perquè no podem perdonar a qui ens ha destrossat la vida. Uns pocs, suposo, aplicaríem la llei del Talió. Però per poder oblidar, per poder perdonar, per poder exercir justícia en un estat de dret –cosa que els torturadors, els assassins no van fer mai--, fins i tot per poder evitar que els més carregats de rancúnia es prenguin la justícia pel seu compte, cal acabar amb la impunitat de què gaudeixen els botxins que, com tants nazis van fer després de la segona gran guerra, es refugien en l’anonimat o en identitats fetes a mida. Perquè sinó, el mal és doble: cornuts i pagar el beure, per dir-ho suau.

La Funa xilena –també existeix la Funa argentina, em sembla, i d’altres—neix quan un col·lectiu significatiu de la societat civil arriba a la conclusió que la Justícia no està actuant, o que ho està fent amb massa parsimònia. Quan després de denunciar, després de posar noms i cognoms, després de localitzar inequívocament al torturador, al segrestador, a l’assassí, s’adona que aquest gaudeix de protecció  --volguda o per omissió—per part de les autoritats o d’alguns funcionaris indignes, o que el laberint burocràtic no farà mai justícia, perquè el malparit morirà de vell al llit abans que es dicti sentència, rodejat dels seus privilegis. Aleshores, la Funa actua: vells i adults que van patir la dictadura, però també molts joves sensibles a la crueltat d’un model injust  identifiquen l’objectiu, s’asseguren al cent per cent que no hi ha error possible i comencen a posar-lo en evidència davant els sorpresos veïns, davant els incrèduls companys de feina, al bell mig del carrer, repartint opuscles informatius sobre la veritable identitat del cràpula, filmant-lo, fent soroll, publicitant-ho, distribuint la informació a ràdios i televisions. La majoria de les vegades, aquestes accions no tindran conseqüències jurídiques o penals per als cràpules descoberts, però, com a mínim, poden servir perquè perdin la feina, perquè no s’atreveixin a sortir al carrer, perquè es morin de vergonya –i els més humans, de remordiment--, perquè hagin de canviar de casa, de veïnat, de ciutat. Els surt ben barat, però, almenys, no del tot gratis. Per a les víctimes és important saber que la impunitat no és total.

El bé comú i les torres bessones. 3/13

3. Memòria domèstica

Fa cosa de quatre anys, amb discreta obstinació, la senyora amb qui tinc el privilegi de compartir la vida des de fa vint-i-sis anys va decidir que volia retrobar les amigues del “club” de la infància, de la primera adolescència, les companyes més íntimes del Colegio Latinoamericano, i que ho volia fer a Xile, a la capital de l’Alameda, a la ciutat de l’home lliure que no es rendeix mai, sota cap concepte, a Santiago de Xile, fantàstica metròpoli, fantàstic epicentre d’un país fantàstic que encara es llepa les ferides, allà, precisament, on va haver de deixar-ho tot: allà on, més enllà de l’abstracció d’un cop d’estat que va destrossar la utopia col·lectiva, van naufragar desenes, centenars de milers d’utopies particulars i de vides individuals, abocades des d’aleshores al riu brut de la por, de la mort, de la tortura, de l’exili, de l’angoixa permanent. I va començar la pacient recerca, des de la Garriga, al principi a través d’internet –meravellós invent—, fins a localitzar la baula inicial mitjançant un missatge electrònic aparentment neutre: “Una senyora amb el mateix nom i cognoms que indiques viu a Estocolm, i el seu telèfon, segons la guia, és el...“

Les amigues, dones fortes totes elles, no es veien, plegades, des del mes de setembre del 1973: a corre-cuita escampades pel planeta –a Suècia, a Cuba, a Mèxic, a Veneçuela, al Marroc, a Menorca, a Catalunya—, o obligades durant anys al més absolut anonimat a l’interior del seu propi país, es van retrobar, un dia de primers de gener de l’any de gràcia del 2008, trenta-cinc anys després del cop d’estat, al voltant d’un asadito i d’una quantitat important d’ampolles de bon vi, de bon pisco i de tota mena de delicioses menges, dolces i salades, a casa del meu sogre, sempre hospitalari.

Des del migdia i fins ben entrada la matinada, presents pares i mares, presents fills, tres generacions de xilens –els autòctons, els adoptius, els mixtos, els nascuts més lluny: ara mateix, l’una conviu amb un francès, l’altra amb un polonès, la de més enllà amb un català, totes les dones del club han tingut descendència, amb aquests o amb d’altres companys de viatge—, vam assistir, acollonits i perplexos, a un dels exercicis de memòria històrica més delicat i tendre que es pugui respirar: abraçades, riures i plors, sabors i olors, diatribes, renecs i nostàlgia, acudits, records, passat, present i futur, dolor, ràbia, amor, molt d’amor —tant d’amor!—, història viva i real: trenta-cinc anys després, som aquí, ben desperts, ben atents, ben alerta: seguim cercant l’Alameda. Gràcies, guapes.

El bé comú i les torres bessones. 2/13

2. Benvinguts

Acabem de passar la duana de l’aeroport Arturo Merino, i tot ha anat bé: cap problema. A l’altra banda, segurament, ens esperarà el sogre, potser també la seva dona, potser també el cunyat, i enfilarem cap al gran Santiago, i ens acollirà el primer petó, el primer refrigeri made in Chile, el primer xof a la discreta piscina de la casa familiar, el primer son reparador. Els dos minuts que ens separen de l’aparcament em sorprenen deprimit pel que vaig llegir ahir mateix a un diari català. Una mare xilena havia iniciat el mateix viatge que nosaltres, en sentit contrari. El seu fill no viu a Barcelona, sinó a Perpinyà, però la combinació més econòmica la va dur fins l’aeroport del Prat. Van convenir, doncs, que la passarien a recollir i que, en qüestió d’un parell d’hores, es plantarien a la capital nord-catalana, on passarien plegats les festes de nadal i on, que bé, finalment els coneixeré, es trobarien amb la seva jove i amb el seu primer nét.

La mare xilena no va passar mai la duana espanyola: quants diners porta, senyora? Aquests; són pocs?, ja ho sé, però el meu fill m’espera a l’altra banda, sap? A quin hotel s’allotjarà? Oh, no, lleugerament inquieta, no m’estaré a cap hotel, com li deia, seré amb el meu fill i la seva família, que m’han convidat –el meu fill viu i treballa a Perpinyà, sap?--. Té carta d’invitació? No senyor, ja nerviosa, però si em deixa anar a buscar aquest  fill que li dic, o hi vol anar vostè mateix, segur que el trobem, aquí, a pocs metres, de l’altre banda d’aquesta porta. M’està esperant i li podrà confirmar tot plegat, fil per randa. Ho sento, senyora, vostè no té diners, ni hotels reservats, ni full de ruta establert, ni cartes d’invitació. Haurà d’esperar-se aquí, i serà repatriada en el mateix vol, de tornada a Xile. Cregui’m que ho sento molt, però la llei és així, aquí, nosaltres no hi podem fer res.

Mare i fill van poder parlar per telèfon, però, pel que sé, separats per poca cosa més que una puta mampara, no van arribar a veure’s ni a tocar-se ni a besar-se ni a abraçar-se. La mare, després de vint hores d’un esgotador viatge d’anada ple a vessar d’il·lusió, va afrontar-ne, immediatament després, vint més d’un espantós viatge de tornada ple a vessar de ràbia.

És normal, això? No, no és normal. De cap manera pot ser normal: cap llei imbècil pot justificar un comportament col·lectiu indigne.

El bé comú i les torres bessones. 1/13

(Publicat a les Edicions del Garbell, de la Garriga, el 2008) 

 

Pòrtic

A finals de desembre de 2007 vaig iniciar el meu quart viatge a Xile, que es va perllongar fins mitjans gener de 2008. Sempre m’ha agradat, aquell país, suposo que, en gran part –encara que no només--, per empatia amb la meva dona, que n’és originària i fervent militant, i cada expedició m’ha deixat com a retorn un munt de vivències úniques, sempre punyents, per bé que cada vegada ben diferents. Evidentment, la meva percepció d’aquestes experiències és absolutament personal: a cada viatge, he interpretat el que se’m presentava segons el meu estat anímic i de coneixement de la realitat, però no hi ha, per part meva, cap pretensió de descripció objectiva, ni molt menys cap voluntat científica.

El primer viatge va ser, també, el de la primera vegada que trepitjava Amèrica, que em plantava davant una enorme platja salvatge, davant un inabastable mar salvatge i em vaig dir: nano, això és el Pacífic, xaval, poca broma, el de la primera vegada que vaig veure i viure l’immens desert d’Atacama, el de la primera vegada que vaig intuir els Andes en tota la seva magnitud. Va ser, d’altra banda, el del primer cop que la meva companya tornava a casa seva després de quinze anys d’exili, amb tot el que això comporta d’experiències emotives, íntimes i intransferibles. Quan vem ser-hi, aquell 1989, tot  just perdre el plebiscit l’ogre que havia matat el bon rei i tancat els seus somnis a les garjoles del castell de l’oblit, vam fer més de quatre mil quilòmetres en una vella camioneta Chevrolet, amb un dels avis, nonagenari, i un fill d’un any, carretera Panamericana amunt i avall, per retrobar família, per redescobrir paisatges i aromes d’infància, mira, veus, aquí vivíem, mira, veus, aquí ens portava l’avi Benito de vacances, i acampàvem quatre o cinc dies o més i vivíem de l’aire i del peix i del marisc que pescaven els homes i del glop de ví blanc que se’ns concedia com a llicència d’estiu, i ens assilvestràvem i la nostra pell era d’oliva pel sol i la sal, mira, veus, aquí ens portaven els pares i ens convidaven a un gelat, mira, veus, aquí anava a l’escola. Per mirar de fer les paus amb el món.

La segona vegada, el nadal de 1993, va ser més dolorosa: l’ogre, malgrat la desfeta aparent, havia fet bé la seva feina innoble, ningú –o quasi-- volia parlar del bon rei, i els seus somnis s’havien convertit en una utopia fracassada i perillosa, en una pèrdua de temps, en un tabú menyspreable que calia foragitar, per sempre, de la memòria. Més que parlar, calia treballar treballar treballar treballar, i callar callar callar callar, i així, deien aquells nois deixebles dels Bruixots de Chicago --i tothom semblava conformar-s’hi--, seria possible una Nova Democràcia. La meva amiga va tornar tan desanimada que, malgrat que havíem conegut paisatges insòlits i persones formidables, malgrat que vam riure i beure i menjar cosa de no dir amb gent fantàstica, malgrat que sí,  reconeixia el seu país i tot allò que havia estimat i estimava–o precisament per això--, va posar-se greument malalta i, poc després d’arribar a la Garriga, es va passar quinze dies, pràcticament incomunicada, en una habitació de l’Hospital de Granollers.

Probablement, el tercer viatge, l’any 2002, va ser el més plaent. La dona havia fet el cor fort i no es deixaria intimidar novament pels aprenents de Bruixot, ens acompanyaven els dos fills, ja en edat de compartir plenament l’aventura, i també el meu germà segon, l’Iu, a qui em sembla que aquella estada a Xile va fer un gran bé. Vam parlar molt, com sempre, i riure molt i viatjar molt i conèixer molt, també com sempre, però, d’altra banda, ens va semblar que començava a respirar-se un altre ambient: iaios abans muts que rondinen pels seus fills morts o desapareguts, joves estudiants i treballadors que deixen de demanar permís pel dret a existir, mapuches rebels, exigències de justícia una mica arreu, es van anar combinant amb les nostres troballes d’un país extraordinari, de Chiloe, de Valparaíso, de la Cordillera, d’uns cabdals i un salts d’aigua fabulosos, d’uns boscos mil·lenaris que es reivindiquen en la seva integritat, d’un reguitzell d’espais naturals que conviden al somni... Vam tornar de la tercera expedició amb el convenciment que aniríem a passar-hi els darrers anys de la nostra vida.

A finals de 2007 i fins mitjans de gener de 2008, doncs, vam viatjar per quarta vegada a Xile. D’aquest viatge, del seu context i d’una sèrie d’observacions al voltant del que hi vam viure i veure tracta el llibret que teniu a mans.