El bé comú i les torres bessones. 2/13

2. Benvinguts

Acabem de passar la duana de l’aeroport Arturo Merino, i tot ha anat bé: cap problema. A l’altra banda, segurament, ens esperarà el sogre, potser també la seva dona, potser també el cunyat, i enfilarem cap al gran Santiago, i ens acollirà el primer petó, el primer refrigeri made in Chile, el primer xof a la discreta piscina de la casa familiar, el primer son reparador. Els dos minuts que ens separen de l’aparcament em sorprenen deprimit pel que vaig llegir ahir mateix a un diari català. Una mare xilena havia iniciat el mateix viatge que nosaltres, en sentit contrari. El seu fill no viu a Barcelona, sinó a Perpinyà, però la combinació més econòmica la va dur fins l’aeroport del Prat. Van convenir, doncs, que la passarien a recollir i que, en qüestió d’un parell d’hores, es plantarien a la capital nord-catalana, on passarien plegats les festes de nadal i on, que bé, finalment els coneixeré, es trobarien amb la seva jove i amb el seu primer nét.

La mare xilena no va passar mai la duana espanyola: quants diners porta, senyora? Aquests; són pocs?, ja ho sé, però el meu fill m’espera a l’altra banda, sap? A quin hotel s’allotjarà? Oh, no, lleugerament inquieta, no m’estaré a cap hotel, com li deia, seré amb el meu fill i la seva família, que m’han convidat –el meu fill viu i treballa a Perpinyà, sap?--. Té carta d’invitació? No senyor, ja nerviosa, però si em deixa anar a buscar aquest  fill que li dic, o hi vol anar vostè mateix, segur que el trobem, aquí, a pocs metres, de l’altre banda d’aquesta porta. M’està esperant i li podrà confirmar tot plegat, fil per randa. Ho sento, senyora, vostè no té diners, ni hotels reservats, ni full de ruta establert, ni cartes d’invitació. Haurà d’esperar-se aquí, i serà repatriada en el mateix vol, de tornada a Xile. Cregui’m que ho sento molt, però la llei és així, aquí, nosaltres no hi podem fer res.

Mare i fill van poder parlar per telèfon, però, pel que sé, separats per poca cosa més que una puta mampara, no van arribar a veure’s ni a tocar-se ni a besar-se ni a abraçar-se. La mare, després de vint hores d’un esgotador viatge d’anada ple a vessar d’il·lusió, va afrontar-ne, immediatament després, vint més d’un espantós viatge de tornada ple a vessar de ràbia.

És normal, això? No, no és normal. De cap manera pot ser normal: cap llei imbècil pot justificar un comportament col·lectiu indigne.