(article d'homenatge a Miquel Porter, publicat al periòdic El 9 Nou sis mesos després de la seva
mort)
Miquelet: avui, si
a la redacció del diari li ha semblat bé, es publica aquesta meva carta
d’agraïment, personal, sentida, però, espero, poc afectada. L’endemà és el teu
aniversari. Des de dos o tres dies abans, et ret homenatge la gent del Festival
de Cinema de Manlleu, mitjançant una exposició commemorativa, i quatre dies
després, t’organitzem un petit acte al cinema Alhambra de la Garriga –i
aprofito per donar les gràcies a tots els que, desinteressadament, el fan
possible--. Sis dies més tard repetim els honors a la seu d’Òmnium Cultural a
Barcelona, i després al barri de Sants, i també a Itàlia, en el marc del
Festival Internacional de Cineclubs de Reggio Calàbria, i a Prada de Conflent,
i novament a la Garriga, amb motiu del desè aniversari del cineclub i en el
context de la novena edició de la seva Mostra de Cinema.
Et pots sentir
orgullós, tant per la quantitat com per la qualitat dels missatges de
solidaritat i d’afecte que hem anat rebent des de que vas decidir –com sempre,
sense consulta prèvia: tu sempre tires pel dret—morir-te: t’han dedicat
paraules afectuoses o t’han muntat actes d’aquells que t’incomodaven (va,
reconeixeu-ho, en el fons, el teu ego també ho agraïa) multitud de
personalitats, gent de la Universitat de Barcelona, de Sant Cugat i de desenes
de poblacions catalanes, de centres d’ensenyament públic, del col·lectiu
Aulamèdia, de Cinemarescat, del sindicat CSC, d’ERC (i també dels demés partits
polítics), de la Filmoteca de la
Generalitat, de la Filmoteca espanyola, de l’Acadèmia, de l’Ateneu Barcelonès,
del Parlament de Catalunya, de la Federació Catalana de Cineclubs, d’un
cineclub de Dènia, de l’Institut Jean Vigo de Perpinyà, dels teus amics de
París, d’una bona vintena de publicacions, i un llarg etc.
També et deu haver
sorprès –o potser m’ha sorprès a mi, només?-- veure d’on venien moltes de les
mostres de condol, directament tendres i, en alguns casos, francament emotives,
que han anat gotejant: t’ha escrit gent de Galícia, i de Valladolid, i de
Pamplona, i de Madrid, i de l’Argentina, i de França, i de Mèxic, i d’Itàlia, i
de tants llocs insospitats!, i sempre recalcaven un aspecte de la teva
personalitat que, pel privilegi de tenir-te a la vora i veure’l com a normal,
no se’m va plantejar destacar quan eres viu: Miquel Porter Moix, el Lliure
Pensador.
I ara penso en tu,
i en la teva dona i mare meva, la Mette, i en la nostra trajectòria comuna, i
només se m’acut donar-te –donar-vos-- les gràcies: gràcies per fer-nos creure
que el petit lavabo de casa podia perfectament ser el Taj – Mahal; gràcies per
robar-te hores del mínim descans necessari per fer de pacificador entre jo i la
meva germana, que no suportava i ara, en bona part gràcies a tu, estimo;
gràcies per les festes al carrer Cardedeu de la Garriga, pel teatre improvisat,
per les sessions casolanes de cinema de luxe, per les cançons després de dinar;
gràcies per no tenir tele fins que no tinguéssim criteri; gràcies per no tenir
cotxe i, malgrat tot, viatjar tant; gràcies per viure de lloguer; gràcies per
deixar-nos volar, i gràcies, al mateix temps, per tenir l’ull vigilant alhora
que confiat en la nostra volada; gràcies per les diades de silvestre llibertat
al Tagamanent; gràcies per entendre que els errors, si no els comet un mateix,
no compten com a experiència; gràcies per acollir a casa, simplement perquè
eren amics nostres –o coneguts, o ni això--, persones ofuscades, deprimides,
drogades, desanimades, maltractades, sense demanar explicacions; gràcies per
dur-li flors a la mare cada dissabte del vostre llarg idil·li.
I ara, doncs,
penso en tu, i agraeixo, per damunt de tot, un factor rar que fa que t’hagin
estimat moros i cristians, poderosos i humils, propers i llunyans, catalans i
espanyols –i espanyols que es consideren catalans, i catalans que es consideren
espanyols, i catalans i espanyols que ni saben què són--, i estrangers de tota
mena, i intel·lectuals i analfabets, i rics i pobres, i creients i ateus i
descreguts, i comunistes i lliberals i, fins i tot, feixistes. I és que, més
enllà de les teves inamovibles conviccions –independentista (hauria de dir:
independent), àcrata, antidogmàtic--,
t’hem de reconèixer el que no surt als diaris: vivies com parlaves, i, per
tant, eres versemblant. I això, a hores d’ara i a dia d’avui, no té preu.
Alguns despistats
una mica simples tendeixen a descriure’t com un bon Jan, un naïf que mai va anar més enllà de
l’humanisme més superficial. Als despistats els diria que llegeixin amb atenció
una magnífica sentència d’Orson Welles: “Només els optimistes són incapaços de
copsar què significa estimar un ideal”. Tu ho vas repetir centenars de vegades,
quan els fills o la dona et titllàvem de hippy, i ens replicaves: “jo no sóc
optimista, sóc realista”. Podria afegir el que ara sé, i que la meva dona, molt
més sàvia, em repetia des de fa anys: no eres un bonifaci, ni tant sols un
optimista, i tampoc un realista, sinó, més aviat, un pessimista de collons. Ara
bé, no et vas conformar mai amb la condició humana que et va tocar viure, i vas
ser obstinat i vital fins l’extenuació. I aquest actitud és, simplement,
esplèndida.
Miquel, xaval:
moltes gràcies per tot. Penso en tu, deia, i se m’apareix el vell cabdill indi,
que, rendit a l’evidència de la superioritat tecnològica de l’home blanc, balla
i implora al cel per darrer cop, invocant al gran Esperit perquè plogui. I
plou. I tant, si plou !
