El negre i el nen

Jo devia tenir deu o onze anys, no més perquè recordo que encara era ben viu, el Paco dels collons.
Aquella nit havia arribat a casa un noi negre, molt negre, i els pares, com feien sovint amb tota mena de convidats inesperats, ens el van presentar: s'estarà uns dies a casa, tracteu-lo bé que ha patit lo seu. L'endemà al matí, la mare em va demanar que l'acompanyés, primer a la Capella francesa i després a una oficina del port, i em va donar quatre duros per a petites despeses. El noi era molt tímid, i ens enteniem en francès. A mi, la missió em va omplir d'orgull. A principis dels 70 no n'hi havia gaires, de negres, a Barcelona, i tampoc era freqüent veure un africà imponent acompanyat d'un nen europeu més aviat escanyolit. Li vaig demanar si tenia ganes de caminar o preferia el transport públic, i va optar per la primera solució. Vivíem al casc antic de Sarrià, i ens vam posar en marxa després d'esmorzar. Pel carrer, la gent ens mirava, però això, lluny d'incomodar-me, m'inflava com un paó. Un senyor de pel.lícula, uns diners a la butxaca i un encàrrec important, no m'ho podia ni imaginar!  Vam arribar a la Capella francesa, vaig fer les presentacions que m'havien indicat, i un frare es va tancar al despatx amb el meu hoste, mentre jo esperava a fora, assegut en un banc. Vint minuts després va sortir, radiant, i quan ja vam ser fora em va dir, eufòric: "il est gentil, le curé, il m'a donné de l'argent!, alhora que m'ensenyava un bitllet de 500 pessetes. I vam seguir caminant, Eixample avall, i després les Rambles, fins arribar al port. Allà vam fer el segón encàrrec, que no recordo però que també devia anar bé perquè en va sortir alleugerit, com flotant. Em va demanar si hi havia una platja a la vora i el vaig dur a la Barceloneta. Vam seure a la sorra bruta --en aquella època tot just s'anava superant el pitjor moment del barraquisme, i les platges que recordo eren més aviat inhòspites-- i ens vam quedar allà, en silenci, una bona estona. Després li vaig suggerir anar a menjar alguna cosa i vam entrar en un bar més aviat precari, ple de fum i de soroll. La clientela en bloc es va girar per fer-nos un bon repàs, i no sé si per protegir-me o bé per tranquilitzar-se, l'home negre em va agafar ben fort la mà. Vam dinar una sopa gallega excel.lent i uns ous amb patates, que, summum del meu orgull, vaig poder pagar jo. Mentre dinàvem li vaig demanar si no estava cansat --jo estava rebentat--, i ell va riure discretament i em va explicar que, de petit, feia 10 quilòmetres d'anada i 10 de tornada, a peu, per anar a l'escola. Sovint els feia corrent, perseguint un neumàtic vell o una roda de bicicleta per anar més ràpid... En sortir va ser ell que, en veure'm defallit, va demanar si volia agafar algun transport públic, però la seva història m'havia picat l'amor propi, i fardant més del compte li vaig dir que i ara!, no n'estic gens, de cansat! Vam tornar a Sarrià a peu. El noi va fer un gran elogi de la meva companyia a la mare, i em va acariciar el cabell amb molta tendresa. Aquella nit, esgotat, vaig somiar que corria per la Savana, envoltat d'elefants i de girafes, rere un neumàtic.