El bé comú i les torres bessones. 3/13

3. Memòria domèstica

Fa cosa de quatre anys, amb discreta obstinació, la senyora amb qui tinc el privilegi de compartir la vida des de fa vint-i-sis anys va decidir que volia retrobar les amigues del “club” de la infància, de la primera adolescència, les companyes més íntimes del Colegio Latinoamericano, i que ho volia fer a Xile, a la capital de l’Alameda, a la ciutat de l’home lliure que no es rendeix mai, sota cap concepte, a Santiago de Xile, fantàstica metròpoli, fantàstic epicentre d’un país fantàstic que encara es llepa les ferides, allà, precisament, on va haver de deixar-ho tot: allà on, més enllà de l’abstracció d’un cop d’estat que va destrossar la utopia col·lectiva, van naufragar desenes, centenars de milers d’utopies particulars i de vides individuals, abocades des d’aleshores al riu brut de la por, de la mort, de la tortura, de l’exili, de l’angoixa permanent. I va començar la pacient recerca, des de la Garriga, al principi a través d’internet –meravellós invent—, fins a localitzar la baula inicial mitjançant un missatge electrònic aparentment neutre: “Una senyora amb el mateix nom i cognoms que indiques viu a Estocolm, i el seu telèfon, segons la guia, és el...“

Les amigues, dones fortes totes elles, no es veien, plegades, des del mes de setembre del 1973: a corre-cuita escampades pel planeta –a Suècia, a Cuba, a Mèxic, a Veneçuela, al Marroc, a Menorca, a Catalunya—, o obligades durant anys al més absolut anonimat a l’interior del seu propi país, es van retrobar, un dia de primers de gener de l’any de gràcia del 2008, trenta-cinc anys després del cop d’estat, al voltant d’un asadito i d’una quantitat important d’ampolles de bon vi, de bon pisco i de tota mena de delicioses menges, dolces i salades, a casa del meu sogre, sempre hospitalari.

Des del migdia i fins ben entrada la matinada, presents pares i mares, presents fills, tres generacions de xilens –els autòctons, els adoptius, els mixtos, els nascuts més lluny: ara mateix, l’una conviu amb un francès, l’altra amb un polonès, la de més enllà amb un català, totes les dones del club han tingut descendència, amb aquests o amb d’altres companys de viatge—, vam assistir, acollonits i perplexos, a un dels exercicis de memòria històrica més delicat i tendre que es pugui respirar: abraçades, riures i plors, sabors i olors, diatribes, renecs i nostàlgia, acudits, records, passat, present i futur, dolor, ràbia, amor, molt d’amor —tant d’amor!—, història viva i real: trenta-cinc anys després, som aquí, ben desperts, ben atents, ben alerta: seguim cercant l’Alameda. Gràcies, guapes.

La Garriga submergida. 2/6

Obre el Joan, doble cinc. Quan tenia 20 anys, molt abans del turisme de masses, treballava de cambrer en un hotel de la costa, i els amos l’apreciaven molt perquè era bo en la seva feina i curiosament refinat, i dels pocs a tenir un mínim coneixement de l’anglès i del francès, i el tractaven a cos de rei, i en sis mesos, de maig a octubre, estalviava prou diners per viure la resta de l’any i es dedicava a anar construint casa seva en el tros que li va deixar el pare, a can Violí, tocant a la carretera de Samalús, i a fer l’amor d’amagat amb la Mireia, la nòvia d’Aiguafreda que somia ser actriu de cinema, i a col·leccionar còdols de platja i còdols de riu. Tot va canviar l’any que va arribar a l’hotel un grup d’artistes i tècnics de Hollywood que es disposaven a rodar una pel·lícula en un marc que volien exòtic, i van considerar que la costa brava catalana n’era prou, d’exòtica.

Per la seva facilitat amb els idiomes, la seva discreció i la seva elegància natural, ben ràpidament es va convertir en l’interlocutor predilecte de tots els membres de l’equip nord-americà, i en l’home de confiança dels amos de l’hotel per manejar-se amb els estrangers i atendre les seves necessitats. La cosa anava bé i el Joan, encantat de freqüentar un ambient més cosmopolita, de practicar el seu anglès rudimentari, que millorava cada dia, de rebre esplèndides propines, en dòlars i en pessetes, per cadascun dels seus serveis, per petit que fos, fins que un vespre, la diva despampanant –l’animal més bell de la terra, l’havia descrit un periodista—va demanar que li pugés a la suite una ampolla de xampany francès i dues copes, i quan va entrar se la va trobar sola i borratxa i trista, nua sobre l’enorme llit i amb les cames ben obertes, vinga va, John, fes me un favor, fes me l’amor, fes me el que vulguis, i el Joan que no sap què fer, ha parlat amb ella altres vegades i li ha semblat una senyora misteriosa i divertida i interessant i tímida i captiva, i el Joan que no sap què fer amb el tros de sexe que creix i apreta els pantalons però haig de pensar de pressa, no suporta la idea de no reaccionar, de fer el ridícul a la porta de la cambra d’una de les dones més desitjades del món, palplantat i amb cara de tonto, i deixa la safata i l’ampolla de xampany i les dues copes damunt la taula, i s’apropa a la dona sola i borratxa i trista i tapa la nuesa amb el llençol i li dona un petó a la galta, molt a prop dels llavis, i un altre a l’altra galta, molt a prop de l’orella, i després gira cua, mai millor dit, i se’n va de la cambra perquè si no farà un disbarat, i del passadís estant sent la noia que crida fucking spaniard. I aquell mateix vespre va acomiadar-se de la feina de l’hotel, conscient que no resistiria una segona envestida, però  abans va escriure una nota maldestre demanant disculpes a la bella dama, no em tinguis ràbia, molta sort, i va tornar-se’n a la Garriga. I quan l’actriu va llegir la nota va saber que havia conegut un home important.

La Garriga submergida. 1/6

(Obra col·lectiva. Publicat a les edicions del Garbell, de la Garriga)

A les set del matí hi ha canvi de torn a la Sati, i desenes de persones amb cara de son recent substitueixen desenes de persones amb cara de cansanci acumulat.

Considerades conjuntament, n’hi hauria per plorar de tanta rutina com traspuen, de tant anar tirant fins que se’ns escapa la vida, de tanta manifesta resignació, de tant conformisme evident: casa – feina – bar – tele – llit, i futbol i poca il·lusió i programes del cor i bronca diària amb el que tens més a prop i cada dissabte rentar el cotxe i poc sexe i no gaire bo i vinga viatges al centre comercial i demà deixo de fumar i lectures estúpides i bona nit i tornem-hi. Això, almenys, és el que imagines en veure-les des del distanciament de l’observador suposadament neutral.

D’aprop, preses d’una a una amb el mínim interès, et trobes en canvi amb desenes de novel·les, totes elles fascinants: desenes d’herois i de males bèsties, d’actors principals de grans gestes inútils, de petits detalls formidables, de traïcions sense nom que et persegueixen tota la vida, de pecats de joventut, de rauxes amb recompensa, de rauxes sense recompensa, de decisions transcendents, de generositat extrema, d’amors filials, d’amors maternals, de carreres esportives truncades, d’artistes incompresos, de desig irrefrenable, de vides tan anònimes que en faries una pel·lícula que seria l’exercici d’estil definitiu, de viatges insòlits, de degenerats imperdonables, de banquets interminables, de denúncies mesquines, de borratxeres descomunals, de partits de futbol llegendaris, d’odis que ara dormen i després revifen, d’excursions que acaben en tragèdia, de somnis que es fan realitat, de somnis que deriven en malson, de somnis que et permeten llevar-te i anar a treballar, de somnis que no recordes en llevar-te, de somnis, d’amistats que es forgen a la infància i duren tota la vida, d’amistats trencades, d’amistats venudes, d’amistats, de primers petons a la festa de Sant Ramon, de sexe furtiu, de guerres llunyanes, de guerres properes, de guerres cruels, de becaines sota la figuera, d’hòsties a comissaria, de revolucions frustrades, de grans amors prohibits, de violències inimaginables, de poetes sublims i poetes nefastos, de narradors entusiastes, d’execucions sumàries, d’aventures perilloses amb final feliç, de bruixes, de bruixots, de dones maltractades, de noies malvades, d’homes innocents, de crueltats innecessàries, d’homes culpables, d’aventures exòtiques, de viatges de nuvis previsibles, d’anhels enormes de pau, de vides arruïnades, de lideratges efímers, d’exigències de sang, de falsos profetes, de carismes misteriosos, de rivalitats ridícules amb els veïns de l’Atmella, de partides de dòmino memorables, de malalties incurables, de veredictes inapel·lables, de son, de molta son, de paraules d’amor senzilles i tendres, d’enveges, de tristors, de melangia, d’enyor, de ganes de riure, de ganes de viure, de venjances tardanes, ja ens trobarem: centenars d’humanitats pletòriques i desbordades.

A les sis de la tarda hi ha timbes de cartes i dòmino al bar dels Pinetons, i molts treballadors de la Sati, en actiu o jubilats, fan la partida. Com cada dia excepte els divendres, el Joan, el Tomàs, el Pere i el Carlos s’asseuen plegats a la taula més propera de la finestra que dona a les pistes de petanca. Acabats de dutxar, amb roba vella però còmoda i neta, pentinats a l’antiga a base de colònia barata i els pocs cabells cap enrera –excepte el Carlos, que ja fa anys que no en té, de cabells--,  un xato o una barreja o un conyac o una cervesa per barba –excepte el Pere, que ja fa anys que la va deixar, la beguda—i vinga cigarretes i roslis –excepte el Joan, que ja fa anys que el va deixar, el tabac--, comencen a jugar.

El bé comú i les torres bessones. 2/13

2. Benvinguts

Acabem de passar la duana de l’aeroport Arturo Merino, i tot ha anat bé: cap problema. A l’altra banda, segurament, ens esperarà el sogre, potser també la seva dona, potser també el cunyat, i enfilarem cap al gran Santiago, i ens acollirà el primer petó, el primer refrigeri made in Chile, el primer xof a la discreta piscina de la casa familiar, el primer son reparador. Els dos minuts que ens separen de l’aparcament em sorprenen deprimit pel que vaig llegir ahir mateix a un diari català. Una mare xilena havia iniciat el mateix viatge que nosaltres, en sentit contrari. El seu fill no viu a Barcelona, sinó a Perpinyà, però la combinació més econòmica la va dur fins l’aeroport del Prat. Van convenir, doncs, que la passarien a recollir i que, en qüestió d’un parell d’hores, es plantarien a la capital nord-catalana, on passarien plegats les festes de nadal i on, que bé, finalment els coneixeré, es trobarien amb la seva jove i amb el seu primer nét.

La mare xilena no va passar mai la duana espanyola: quants diners porta, senyora? Aquests; són pocs?, ja ho sé, però el meu fill m’espera a l’altra banda, sap? A quin hotel s’allotjarà? Oh, no, lleugerament inquieta, no m’estaré a cap hotel, com li deia, seré amb el meu fill i la seva família, que m’han convidat –el meu fill viu i treballa a Perpinyà, sap?--. Té carta d’invitació? No senyor, ja nerviosa, però si em deixa anar a buscar aquest  fill que li dic, o hi vol anar vostè mateix, segur que el trobem, aquí, a pocs metres, de l’altre banda d’aquesta porta. M’està esperant i li podrà confirmar tot plegat, fil per randa. Ho sento, senyora, vostè no té diners, ni hotels reservats, ni full de ruta establert, ni cartes d’invitació. Haurà d’esperar-se aquí, i serà repatriada en el mateix vol, de tornada a Xile. Cregui’m que ho sento molt, però la llei és així, aquí, nosaltres no hi podem fer res.

Mare i fill van poder parlar per telèfon, però, pel que sé, separats per poca cosa més que una puta mampara, no van arribar a veure’s ni a tocar-se ni a besar-se ni a abraçar-se. La mare, després de vint hores d’un esgotador viatge d’anada ple a vessar d’il·lusió, va afrontar-ne, immediatament després, vint més d’un espantós viatge de tornada ple a vessar de ràbia.

És normal, això? No, no és normal. De cap manera pot ser normal: cap llei imbècil pot justificar un comportament col·lectiu indigne.

El tenor del metropolitano. 2/22

2.

El tímido sol de la tarde le daba al salón un delicioso color de invierno.

El señor Alejandro escribió: Querida Ana, el tímido sol de la tarde le da al salón un delicioso color de invierno. Si, ya sé que odias el invierno, y que te mueres de frío en esta casa. Tendremos que decidirnos a empezar las obras, ¿no te parece?

Leonardo está bien, aunque creo que te echa de menos --los festines que se pegaba contigo tienen ahora forma de croqueta para perro, y no estoy seguro de mi popularidad en estos momentos--. No olvido la devoción de la buganvilla por los nocturnos de Chopin. Te quiere, Alex.

El señor Alejandro cerró el sobre cuidadosamente, se puso la americana, llamó a Leonardo y se dirigieron ambos a la pequeña oficina de correos.

No quería aparentar prisa ni urgencia. Leonardo hizo pipí, aquí y allá. Se detuvieron en varias ocasiones, saludando vecinos, oliendo farolas, mirando escaparates inamovibles.

Entregó el sobre a la señorita Judit, oficinista única. El sobre no tenía sello ni dirección ni datos del remitente; sólo un nombre,  Ana, sin apellidos. La señorita Judit no supo muy bien qué hacer. Cogió el sobre. Decidiría más tarde.