Luce: el No-Do a la italiana

Què: Fragment d'un No-Do a la italiana, de 1939

Quan: dissabte 29 de gener de 2011

On: a Can Raspall (la Garriga)

Seguint amb els actes de commemoració del 72è aniversari del bombardeig de la Garriga, una historiadora  --italiana!-- de la UAB ens va venir a parlar de tot plegat, i ens va passar deu minuts d'una edició de l'equivalent del No-Do feixista italià  (Luce), de 1939. Glaça el cor pensar que la gent, a Roma, a Milà, a Florència, anava al cinema i veia, còmodament instal·lada, els múltiples bombardeigs que l'aviació de Mussolini va protagonitzar, sobretot a Catalunya. 
El locutor, també com els del No-Do, narrava entusiasmat la precisió de les bombes italianes, la destresa destructora dels seus pilots i l'infern que les màquines voladores de l'imperi ocasionaven a l'horroritzada població civil del bàndol republicà...
Uns dies abans havia assistit a la presentació d'una iniciativa d'Altraitalia, associació d'italians residents a Catalunya, que pretén dur l'estat italià als tribunals per aquelles malifetes, i vaig tenir ocasió de veure un altre document, igualment esfereïdor: passava a l'actualitat, a les Rambles, s'hi entrevistava un seguit de turistes italians de visita a Barcelona, i se'ls demanava si coneixien el paper dels seu país a la guerra civil espanyola: la immensa majoria no en tenia ni la més punyetera idea...

Gran Llorenç Soler

Què: Tres curtmetratges de Llorenç Soler (Carnet de identidad; Votad, votad, malditos, i Noticiario RNA)

Quan: divendres 28 de gener de 2011

On: al cinema Alhambra de la Garriga

Amb motiu del 72è aniversari del bombardeig de la Garriga per part de l’aviació feixista italiana, un dels actes programats oferia tres curtmetratges de Llorenç Soler, molt significatius del tardofranquisme, i que no han perdut, ans al contrari, la seva força original. Carnet de identidad, Votad, votad, malditos, i Noticiario RNA són –segueixen sent—magnífics documents de batalla, on el compromís i la ràbia van de la mà del surrealisme i l’humor àcid. Tota una troballa...

Maria Porter Moix

(Parlament a l'Ajuntament amb motiu del seu nomenament com a filla adoptiva d’Altafulla el dia 8 de gener de 2011)

Si bé és cert, com diu ella mateixa, que viure a Altafulla és un privilegi, no ho és menys que, per a Altafulla, tenir a la meva tia Maria com a veïna és, també, un privilegi. Que tingui casa aquí és bo, doncs, per totes les parts.

I parlant de casa, si coneixeu la casa de la Maria convindreu amb mi que és un fidelíssim retrat del seu tarannà, una al·legoria perfecta del seu caràcter i de la seva actitud vital.

Només entrar al jardí, ens trobem al bell mig d’un paisatge cent per cent mediterrani, on la bellesa no està enemistada amb la funcionalitat, i on el que és bonic es casa amb el que és perfumat, olorós, alimentici o curatiu.

El garatge ja fa molt de temps que va expulsar el cotxe --un munt de ferralla que només serveix per dur-nos amunt i avall-- dels seus dominis, per donar aixopluc al que resta de la Llibreria Porter de Barcelona, al Fons arxiu de Josep Porter i de Maria Moix i a milers de papers i documents que, quan té una estona, la Maria va endreçant amb mètode i paciència.

La planta baixa, dominada pel gran saló menjador, és trufada de prestatgeries plenes de llibres de totes les èpoques, en tots els idiomes i sobre tots els temes possibles. Els pocs espais lliures de les parets els han conquerit quadros i gravats, i completa el panorama un piano de cua que té molts i molts anys d’història familiar, al damunt del qual reposen desenes de fotografies, bàsicament dels seus pares, dels seus nebots i dels fills dels seus nebots.

I a la planta superior, la seva habitació i tres més, però amb la particularitat següent: hi ha tantes habitacions com lavabos complerts, i totes les habitacions tenen sortida a balcó o a terrassa o amplis finestrals. I és que, més que una casa d’una noia soltera, la casa de la Maria és un hostal on tothom és benvingut i on tothom és tractat en, exactament, els mateixos termes de confortabilitat i de dret a la intimitat que ella mateixa  s’atribueix.

Els que la coneixeu estareu d’acord amb mi que, en aquest cas, la descripció de la casa ens apropa molt a la descripció de la persona que l’habita...

El bé comú i les torres bessones. 1/13

(Publicat a les Edicions del Garbell, de la Garriga, el 2008) 

 

Pòrtic

A finals de desembre de 2007 vaig iniciar el meu quart viatge a Xile, que es va perllongar fins mitjans gener de 2008. Sempre m’ha agradat, aquell país, suposo que, en gran part –encara que no només--, per empatia amb la meva dona, que n’és originària i fervent militant, i cada expedició m’ha deixat com a retorn un munt de vivències úniques, sempre punyents, per bé que cada vegada ben diferents. Evidentment, la meva percepció d’aquestes experiències és absolutament personal: a cada viatge, he interpretat el que se’m presentava segons el meu estat anímic i de coneixement de la realitat, però no hi ha, per part meva, cap pretensió de descripció objectiva, ni molt menys cap voluntat científica.

El primer viatge va ser, també, el de la primera vegada que trepitjava Amèrica, que em plantava davant una enorme platja salvatge, davant un inabastable mar salvatge i em vaig dir: nano, això és el Pacífic, xaval, poca broma, el de la primera vegada que vaig veure i viure l’immens desert d’Atacama, el de la primera vegada que vaig intuir els Andes en tota la seva magnitud. Va ser, d’altra banda, el del primer cop que la meva companya tornava a casa seva després de quinze anys d’exili, amb tot el que això comporta d’experiències emotives, íntimes i intransferibles. Quan vem ser-hi, aquell 1989, tot  just perdre el plebiscit l’ogre que havia matat el bon rei i tancat els seus somnis a les garjoles del castell de l’oblit, vam fer més de quatre mil quilòmetres en una vella camioneta Chevrolet, amb un dels avis, nonagenari, i un fill d’un any, carretera Panamericana amunt i avall, per retrobar família, per redescobrir paisatges i aromes d’infància, mira, veus, aquí vivíem, mira, veus, aquí ens portava l’avi Benito de vacances, i acampàvem quatre o cinc dies o més i vivíem de l’aire i del peix i del marisc que pescaven els homes i del glop de ví blanc que se’ns concedia com a llicència d’estiu, i ens assilvestràvem i la nostra pell era d’oliva pel sol i la sal, mira, veus, aquí ens portaven els pares i ens convidaven a un gelat, mira, veus, aquí anava a l’escola. Per mirar de fer les paus amb el món.

La segona vegada, el nadal de 1993, va ser més dolorosa: l’ogre, malgrat la desfeta aparent, havia fet bé la seva feina innoble, ningú –o quasi-- volia parlar del bon rei, i els seus somnis s’havien convertit en una utopia fracassada i perillosa, en una pèrdua de temps, en un tabú menyspreable que calia foragitar, per sempre, de la memòria. Més que parlar, calia treballar treballar treballar treballar, i callar callar callar callar, i així, deien aquells nois deixebles dels Bruixots de Chicago --i tothom semblava conformar-s’hi--, seria possible una Nova Democràcia. La meva amiga va tornar tan desanimada que, malgrat que havíem conegut paisatges insòlits i persones formidables, malgrat que vam riure i beure i menjar cosa de no dir amb gent fantàstica, malgrat que sí,  reconeixia el seu país i tot allò que havia estimat i estimava–o precisament per això--, va posar-se greument malalta i, poc després d’arribar a la Garriga, es va passar quinze dies, pràcticament incomunicada, en una habitació de l’Hospital de Granollers.

Probablement, el tercer viatge, l’any 2002, va ser el més plaent. La dona havia fet el cor fort i no es deixaria intimidar novament pels aprenents de Bruixot, ens acompanyaven els dos fills, ja en edat de compartir plenament l’aventura, i també el meu germà segon, l’Iu, a qui em sembla que aquella estada a Xile va fer un gran bé. Vam parlar molt, com sempre, i riure molt i viatjar molt i conèixer molt, també com sempre, però, d’altra banda, ens va semblar que començava a respirar-se un altre ambient: iaios abans muts que rondinen pels seus fills morts o desapareguts, joves estudiants i treballadors que deixen de demanar permís pel dret a existir, mapuches rebels, exigències de justícia una mica arreu, es van anar combinant amb les nostres troballes d’un país extraordinari, de Chiloe, de Valparaíso, de la Cordillera, d’uns cabdals i un salts d’aigua fabulosos, d’uns boscos mil·lenaris que es reivindiquen en la seva integritat, d’un reguitzell d’espais naturals que conviden al somni... Vam tornar de la tercera expedició amb el convenciment que aniríem a passar-hi els darrers anys de la nostra vida.

A finals de 2007 i fins mitjans de gener de 2008, doncs, vam viatjar per quarta vegada a Xile. D’aquest viatge, del seu context i d’una sèrie d’observacions al voltant del que hi vam viure i veure tracta el llibret que teniu a mans.

El tenor del metropolitano. 1/22

(Publicat a les Edicions Gnurf, de la Garriga, l'abril de 2009)

1.

La verdad es que la vida doméstica en la pequeña ciudad de provincias puede fácilmente resultar insoportable.

El señor Alejandro escribió: Querida Ana, la verdad es que la vida doméstica en nuestra pequeña ciudad de provincias puede fácilmente resultar insoportable. Entiendo tu escapada, y cuando vuelvas hablaremos tranquilamente, a ver como lo arreglamos para que todo sea más llevadero. Entre tanto, no te preocupes por la buganvilla ni por Leonardo ni por mí. A tu regreso nos encontrarás, pletóricos de salud y encantados de tenerte entre nosotros. Te quiere, Alex.

El señor Alejandro cerró el sobre cuidadosamente, se puso la americana, llamó a Leonardo y se dirigieron ambos a la pequeña oficina de correos.

El señor Alejandro no quería aparentar prisa ni urgencia. Leonardo hizo pipí, aquí y allá. Se detuvieron en varias ocasiones, saludando vecinos, oliendo farolas, mirando escaparates inamovibles.

Entregó el sobre a la señorita Judit, oficinista única. El sobre no tenía sello, el sobre no tenía dirección, el sobre no tenía remite, el sobre no tenía más que un nombre sin apellidos.

La señorita Judit no supo muy bien qué hacer. Cogió el sobre. Decidiría más tarde.

L’Aliança

(Publicat a la revista Gar el 15 d'octubre de 2010)

A la Fira d’Entitats de la Garriga, vaig tenir ocasió de departir, un parell de vegades, amb la gent de la Societat Coral l’Aliança. La primera cosa que vam comentar és la increïble fita que han assolit: 100 anys d’història!, que bèstia, quina xifra més rodona, quin mèrit tan brutal per a una entitat local sense ànim de lucre, i quines fotos més maques presidint la paradeta!

També vam evocar, amb el Quique Roca, actual director, un concert de fa un parell d’anys, que va deixar un fabulós regust a tots els que vam tenir el privilegi d’assistir-hi. En el marc de la 2ª Trobada Internacional de Cors d’Homes, al Patronat de la Garriga, la Societat Coral l’Aliança i el London Gay Men’s Chorus de Londres van oferir un concert conjunt que, sense pretendre-ho, i per pura casualitat, va anar molt més enllà d’un simple recital.

L’Aliança és hereva de la ingent obra sociocultural i política de Josep Anselm Clavé, de la lluita iniciada a mitjans del segle XIX per fer accessible la cultura i el lleure a tots els estrats socials, dels esforços altruistes i de la voluntat de molta gent per trencar dinàmiques cruels de la revolució industrial envers les classes treballadores: del desig col·lectiu de fer alguna cosa més que sobreviure.

El London Gay Men’s Chorus forma part, també, d’un moviment de lluita dels hereus d’Oscar Wilde, dels perseguits per la seva orientació sexual, un cop de puny damunt la taula, un no ens amagarem més i cantarem plegats, i ho farem a la nostra manera, i tard o d’hora acabareu acceptant-ho, i, si ho fem bé, fins i tot apreciant-ho.

El vespre del concert, com no podia ser altrament, el contrast era, literalment, de pel·lícula: els de l’Aliança, tots igualment vestits, orgullosament tradicionals, amb la faixa a la cintura i la immaculada barretina catalana a l’espatlla, desgranant el seu repertori. Els de Londres, igualment orgullosos, amb variades camises de colors llampants, cantant amb el mateix rigor una popular anglesa, una picantona de cabaret o un Gershwin. Els uns, sobris, els altres més juganers; tots, en qualsevol cas, exquisidament esforçats i respectuosos amb el seu públic.

Segons em van explicar, el sopar posterior al concert va ser d’antologia. No em costa imaginar-ho: garriguencs i londinencs a la Plaça del Silenci entenent-se amb signes i mirades, cantant, menjant i rient, els uns ensenyant i els altres aprenent a fer servir el porró, superant sense problemes qualsevol dificultat lingüística o cultural...Quina sort!

Curiosament, els dies de la Fira d’Entitats estava llegint un llibre que recomano. Es titula Sábado, l’escriu l’autor anglès Ian McEwan, i s’hi diu, entre moltes altres coses: “Son raros esos momentos en que unos músicos tocan juntos algo más dulce de lo que nunca han descubierto en ensayos o actuaciones, algo que trasciende al mero dominio técnico o colectivo, y en que su expresión se torna natural o gràcil como la amistad o el amor. Entonces nos muestran un atisbo de lo que podríamos ser, de lo mejor de nosotros, y  de un mundo imposible en donde das todo lo tuyo a los demás, pero no pierdes nada de ti mismo”.

Clítoris

(Publicat a la revista Gar el 26 de febrer de 2010)

El Ministeri espanyol d’Igualtat ha subvencionat amb 26.000 euros un estudi de la Universidad Complutense de Madrid titulat Elaboración de un Mapa de Inervación y Excitación Sexual en Clítoris y Labios Menores; aplicación en Genitoplastia. Determinada premsa madrilenya va llegir la paraula clítoris i es va posar nerviosa, i va començar a despotricar sobre el malbaratament de diners públics, aprofitant l’ocasió per denostar, una vegada més, qualsevol iniciativa o actuació que vingui de l’actual govern de l’Estat. Com era de suposar, els diaris digitals de solvència més dubtosa van afegir-s’hi amb entusiasme, amb titulars de gran alçada moral, com Un clítoris de 26.000 euros, o bé Aído subvenciona el ‘Mapa de excitación sexual en clítoris y labios menores’, o bé encara, Aído se gasta 850.000 euros en financiar el ‘Mapa de Inervación y Excitación Sexual en el Clítoris’. I, com no podia ser altrament, això va propiciar un allau de comentaris dels lectors més àvids de carnassa. Cito textualment, i m’estalvio els exabruptes més virulents: Estas feministas histéricas son unas guarras, o Todas estas ministras socialistas de lo que tienen falta es de una buena polla!!, o Sólo hay que verlas, mujeres más feas, menos sexys y más desabridas no he visto en mi vida...Un munt d’arguments sòlids, delicadament expressats.

El que he trobat més lamentable, però, és que un diari nostrat i pretesament seriós, per mitjà d’una de les seves articulistes estrella, hagi acceptat entrar en el joc, amb una columna trista i preocupant titulada El solitario consuelo. Uns i altres han obviat que la subvenció es donava a una institució científica de nivell universitari, per a un estudi fet en col·laboració amb reconeguts acadèmics de talla internacional. Uns i altres han renunciat al mínim rigor que s’hauria de demanar a la premsa. Uns i altres han ignorat el significat dels termes Inervación i Genitoplastia —era fàcil, només calia buscar al diccionari—,reduint la investigació a una caricatura sobre la masturbació femenina. Si la seva pressa per fer sang no els ho hagués impedit, haguessin pogut descobrir que estudis com l’ara subvencionat podrien ajudar a milers de dones que, anualment, pateixen la brutal ablació del clítoris, o, si el destí de 600 dones, cada dia, arreu del món, els semblava poc significatiu, saber que milers de càncers femenins, ben occidentals i ben allunyats de qualsevol sospita de bonisme, podrien, també, beneficiar-se’n.

Un mínim de joc net és exigible. Per responsabilitat,els tertulians i opinadors ho haurien de tenir molt clar, i els mitjans de comunicació, mesurar la importància del seu estatus de Quart Poder. Si tots ens posem a abocar porqueria sense control i a deixar barra lliure a les baixes passions i a les males arts, ens ofegarem en un mar de merda. I encara tindrem els nassos de parlar de desafecció.

Un de Carabanchel

(Publicat a la revista Gar el 29 de maig de 2009)

Els dies proppassats, per motius de feina, vaig estar un parell de matins al MAC, Mercat Audiovisual de Catalunya, que anualment se celebra a Granollers. D’entre la mitja dotzena de sessions de treball a les que vaig assistir, em va cridar l’atenció, i no pas pel seu contingut, la taula rodona El full de ruta de l’encesa digital. El moderador de la taula, integrada per patums de l’administració pública catalana i espanyola en matèria de mitjans de comunicació i telecomunicacions, i del principal operador de xarxa d’àmbit estatal, s’expressava en un català relaxat i fluid, més que correcte, però, malgrat tot, curiós. Ell mateix em va treure de dubtes quan, en un moment de la seva intervenció, va esmentar el seu “català de Carabanchel”. I és que el senyor Angel García Castillejo, conseller de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions, és un madrileny de soca-rel, que, per raons de la seva feina, s’està sovint entre nosaltres. Que maco, vaig pensar: podria excusar-se en la seva procedència; podria justificar-se dient que s’expressarà en castellà per deferència als altres convidats de Madrid; podria dir unes frases de cortesia en català i passar, immediatament, al castellà; podria, fins i tot, passar olímpicament de tot, i ningú li ho retrauria. I en canvi, el senyor García Castillejo va aguantar l’hora llarga del debat en el seu català voluntariós, guanyant-se la complicitat de l’auditori per la seva naturalitat i per la seva simpatia.

 Ja de nit, després de la flamant victòria del Barça a la Champions –quin partidàs, nanos–, vaig seguir una estona la roda de premsa del Pep Guardiola, i vaig reviure la mateixa sensació: quan un periodista se li adreçava en català, el Pep li contestava en català, però, a Roma, quan els periodistes italians li feien preguntes en italià, ell era capaç, també, de contestar-les en aquell idioma. Jo no sé què devien pensar els italians i els centenars d’altres periodistes d’arreu del món, i les audiències multimilionàries de l’esdeveniment –més de 12 milions de teleespectadors només a l’estat espanyol– en sentir Guardiola passar del català a l’italià, i de l’italià a l’anglès, i de l’anglès al castellà, i altre cop al català, i tornem-hi amb l’italià, però tinc molt clar què pensava jo, dimecres al matí, mentre Angel García Castillejo, més modestament, moderava la seva taula. Temps enrere hauria sentit la necessitat d’agrair-li l’esforç i hauria lloat la seva actitud com un mèrit extraordinari, tot planyent que el seu tarannà no sigui més freqüent. Ara, en canvi, penso que no és res més que una qüestió de sentit comú: el senyor García Castillejo, el senyor Guardiola, són, senzillament, persones intel·ligents, que usen la llengua com el que és: una eina bàsica de comunicació, sí, però també una potent arma de seducció.

Mira que n’és de fàcil!

(Publicat a la revista Gar el 18 de juliol de 20008)

Per motius laborals, em toca tafanejar un centenar llarg de mitjans de comunicació diàriament, i les darreres setmanes he assistit, desolat, a l’enèsim atac dels imperials defensors del pensament únic.

Jo no sé vosaltres, però a mi, una de les coses que m’agrada més de viatjar és, precisament, sentir-me estranger: no saber res dels costums, i aprendre’n; no saber res de la gastronomia i sorprendre’m; no saber  res de l’idioma, i intuir-lo; no saber res de res del país d’acollida o de trànsit, i deixar-me portar.

Per deformació professional o per devoció, tant se val, compro diaris noruecs a Noruega, diaris grecs a Grècia, diaris marroquins al Marroc. No hi ha res més deliciós que jugar a ser detectiu: què vol dir, aquest titular?, què vol dir, aquest peu de foto?, què vol dir, aquesta manera de plantejar la notícia?

De la mateixa manera, no hi ha res més deliciós que perdre’s per qualsevol carrer, a l’estranger: demanar a la iaia que, com tu, espera l’autobús, o a la parella d’enamorats que deambula entre petons pel parc, o al policia que té ganes de fugir de la rutina i es desviu per indicar-te mil solucions als teus petits problemes de turista. En el 90% dels casos, l’interlocutor farà mans i mànigues per facilitar-te la vida.

Als imperials defensors del pensament únic, sovint monolingües, no els sembla bé, la diversitat, i, apel·lant a un —per ser dolç— estrambòtic sentit de la igualtat, exigeixen un bilingüisme que són els primers en passar-se pels dallonses. No he vist mai el suposat bilingüisme en determinats àmbits de la capital del regne, ni a cap de les seves sucursals; no he vist mai una institució estatal mullant-se el cul de debò per l’euskera o pel gallec, posem per cas; no he vist mai molts dels intel·lectuals del règim —d’esquerres o de dretes, malauradament en aquest sentit sovint s’assemblen massa— donant un bon cop de puny a la taula.

Jo em quedo amb el següent: a la Garriga, els fills dels meus amics nouvinguts —o no tant— parlen el català amb la mateixa naturalitat que parlen el castellà i, quan és el cas, la seva llengua materna. A la Garriga, i a bona part del nostre dissortat país, l’idioma no és motiu de conflicte: som a Catalunya, aprenem el català, que és la llengua pròpia, i el castellà és sens dubte un altre dels nostres —molt, probablement el que més— preuats patrimonis culturals.

Sense que li hagi demanat mai res, l’amiga del meu fill, que és de Jerez de la Frontera, m’adreça un correu que comença així: “Hola, sóc...”, i, en acabar el seu missatge, s’acomiada amb un: “Fins demà!, petons!”. És facilíssim: es diu respecte, i s’agraeix infinitament.

Jordi Mas, consol per a descreguts

(Publicat al periòdic El 9 Nou el novembre de 2010)

Les persones que no creiem en Déu tenim serioses dificultats per confiar en els seus missatgers. Quan es pretén involucrar-nos en litúrgies i comunions que no compartim, acostumem a tenir reaccions de rebuig, i, com més espectacular i ostentosa és la demostració de fe, com més imperatiu i invasiu és el desplegament de recursos, més ens tanquem en nosaltres mateixos, i més ens reafirmem en el nostre ateisme. Podem fer-ho amb més o menys tendresa, amb més o menys discreció envers els creients, però aquest és el nostre sentiment.

Fa poques setmanes vam rebre la visita del Papa de Roma, i tot el que va significar em confirmava, una vegada més, que no sóc un anyell de Déu: ni del Déu cristià ni del Déu musulmà ni del Déu jueu ni de cap divinitat ni de cap creença religiosa d’enlloc del món.

Les persones que no creiem en Déu tenim tendència a pensar que les religions són un instrument de poder i de dominació, i, des del nostre punt de vista, la Història, el passat i el present de la humanitat, constitueixen un exemple ininterromput d’injustícia i de sang vessada en nom de Déu.

Afortunadament, el món és ple de creients, de totes les religions, que, de tant en tant, ens desmenteixen. També de missatgers. La meva mare va retrobar una certa pau espiritual gràcies al seus mestres Zen, després d’haver conegut un bon nombre de catòlics benintencionats que procuraven bastir un món més habitable. Un germà meu, que va passar anys a Nova Delhi, va compartir tresors politeistes amb  persones de tota casta i condició. Jo mateix vaig viure a Algèria, i recordo amb devoció converses al hammam amb el meu molt fervent amic musulmà Noureddine.

Afortunadament, el món és ple de missatgers catòlics que, de tant en tant, ens desmenteixen. Penso en Pere Casaldàliga, al Brasil, i en Óscar Romero i Ignacio Ellacuría, al Salvador, i en Joan Alsina, a Xile i en tants altres que, aquí i allà, invertint la perversa equació, han vessat la seva pròpia sang en nom de Déu i de la justícia dels homes.

Un parell de salutacions cordials a banda, no vaig tenir ocasió de conèixer en Jordi Mas, però he vist i he llegit i he escoltat en boca dels veïns, i em consta la immensa feina feta al Camerun, i sé dels seus cinquanta anys dedicats, exclusivament, al progrés humà de la seva comunitat: sense proselitisme, sense xantatge de cap mena, sense segones intencions, i defugint qualsevol comoditat o privilegi. I se m’acut pensar que, si tots els missatgers de Déu –tant se val de quin Déu parlem-- fessin seva aquesta manera d’apropar-se als homes i als seus patiments,  les religions que actuen de bona fe guanyarien molts adeptes. Aquest és el més gran elogi que es pot adreçar a un missatger: el seu triomf.

Com els dracs i els ogres dels contes

(Publicat a la revista Saligarda, de la Garriga, el mes de febrer de 2011)


Molts contes de la infància aconseguien fer-nos por o provocar-nos angoixa gràcies al drac o a l’ogre que, còmodament instal·lats en una cova o un castell dels afores del poble, esperaven tranquil·lament que els vilatans els duguessin els tendres nens o les joves donzelles que devorarien abans de la becaina.

Els vilatans eren conscients de la insaciabilitat  del monstre, i del suïcidi que significava no plantar-li cara: què passaria quan no quedessin nens ni donzelles, quan no poguessin satisfer la seva gana interminable?

El monstre del nostre conte d’adults es diu Mercat, i, com ho feien els espantats vilatans dels relats de la infància, li oferim nens i donzelles en sacrifici: el monstre Mercat té gana i li oferim una reforma laboral; el monstre Mercat té gana i li oferim una rebaixa col·lectiva de sous; el monstre Mercat té gana i li oferim la retallada de les pensions; el monstre Mercat té gana i li oferim deute escombraria a preu d’or; el monstre Mercat té gana i sacrifiquem la hipoteca. Al conte de la infància, els vilatans acceptaven el sacrifici  per a sobreviure. Al nostre conte d’adults, ens volen fer creure que tots els sacrificis els hem de fer per salvar l’estat del benestar, però hauríem de fer memòria i recordar com acabava el conte, quan érem nens: arribava el moment de plantar cara i de no enviar ni un nen ni una donzella més a ser devorats; arribava el moment d’enfrontar-se al monstre insaciable. Ara sabem que el monstre Mercat no en tindrà mai prou amb els nostres sacrificis. Haurem de plantar-li cara i, entre tots, buscar un final alternatiu al nostre conte de grans: domar el drac i l’ogre, posar-los a treballar, i que el poble s’ompli novament de nens i de donzelles.