El bé comú i les torres bessones. 1/13

(Publicat a les Edicions del Garbell, de la Garriga, el 2008) 

 

Pòrtic

A finals de desembre de 2007 vaig iniciar el meu quart viatge a Xile, que es va perllongar fins mitjans gener de 2008. Sempre m’ha agradat, aquell país, suposo que, en gran part –encara que no només--, per empatia amb la meva dona, que n’és originària i fervent militant, i cada expedició m’ha deixat com a retorn un munt de vivències úniques, sempre punyents, per bé que cada vegada ben diferents. Evidentment, la meva percepció d’aquestes experiències és absolutament personal: a cada viatge, he interpretat el que se’m presentava segons el meu estat anímic i de coneixement de la realitat, però no hi ha, per part meva, cap pretensió de descripció objectiva, ni molt menys cap voluntat científica.

El primer viatge va ser, també, el de la primera vegada que trepitjava Amèrica, que em plantava davant una enorme platja salvatge, davant un inabastable mar salvatge i em vaig dir: nano, això és el Pacífic, xaval, poca broma, el de la primera vegada que vaig veure i viure l’immens desert d’Atacama, el de la primera vegada que vaig intuir els Andes en tota la seva magnitud. Va ser, d’altra banda, el del primer cop que la meva companya tornava a casa seva després de quinze anys d’exili, amb tot el que això comporta d’experiències emotives, íntimes i intransferibles. Quan vem ser-hi, aquell 1989, tot  just perdre el plebiscit l’ogre que havia matat el bon rei i tancat els seus somnis a les garjoles del castell de l’oblit, vam fer més de quatre mil quilòmetres en una vella camioneta Chevrolet, amb un dels avis, nonagenari, i un fill d’un any, carretera Panamericana amunt i avall, per retrobar família, per redescobrir paisatges i aromes d’infància, mira, veus, aquí vivíem, mira, veus, aquí ens portava l’avi Benito de vacances, i acampàvem quatre o cinc dies o més i vivíem de l’aire i del peix i del marisc que pescaven els homes i del glop de ví blanc que se’ns concedia com a llicència d’estiu, i ens assilvestràvem i la nostra pell era d’oliva pel sol i la sal, mira, veus, aquí ens portaven els pares i ens convidaven a un gelat, mira, veus, aquí anava a l’escola. Per mirar de fer les paus amb el món.

La segona vegada, el nadal de 1993, va ser més dolorosa: l’ogre, malgrat la desfeta aparent, havia fet bé la seva feina innoble, ningú –o quasi-- volia parlar del bon rei, i els seus somnis s’havien convertit en una utopia fracassada i perillosa, en una pèrdua de temps, en un tabú menyspreable que calia foragitar, per sempre, de la memòria. Més que parlar, calia treballar treballar treballar treballar, i callar callar callar callar, i així, deien aquells nois deixebles dels Bruixots de Chicago --i tothom semblava conformar-s’hi--, seria possible una Nova Democràcia. La meva amiga va tornar tan desanimada que, malgrat que havíem conegut paisatges insòlits i persones formidables, malgrat que vam riure i beure i menjar cosa de no dir amb gent fantàstica, malgrat que sí,  reconeixia el seu país i tot allò que havia estimat i estimava–o precisament per això--, va posar-se greument malalta i, poc després d’arribar a la Garriga, es va passar quinze dies, pràcticament incomunicada, en una habitació de l’Hospital de Granollers.

Probablement, el tercer viatge, l’any 2002, va ser el més plaent. La dona havia fet el cor fort i no es deixaria intimidar novament pels aprenents de Bruixot, ens acompanyaven els dos fills, ja en edat de compartir plenament l’aventura, i també el meu germà segon, l’Iu, a qui em sembla que aquella estada a Xile va fer un gran bé. Vam parlar molt, com sempre, i riure molt i viatjar molt i conèixer molt, també com sempre, però, d’altra banda, ens va semblar que començava a respirar-se un altre ambient: iaios abans muts que rondinen pels seus fills morts o desapareguts, joves estudiants i treballadors que deixen de demanar permís pel dret a existir, mapuches rebels, exigències de justícia una mica arreu, es van anar combinant amb les nostres troballes d’un país extraordinari, de Chiloe, de Valparaíso, de la Cordillera, d’uns cabdals i un salts d’aigua fabulosos, d’uns boscos mil·lenaris que es reivindiquen en la seva integritat, d’un reguitzell d’espais naturals que conviden al somni... Vam tornar de la tercera expedició amb el convenciment que aniríem a passar-hi els darrers anys de la nostra vida.

A finals de 2007 i fins mitjans de gener de 2008, doncs, vam viatjar per quarta vegada a Xile. D’aquest viatge, del seu context i d’una sèrie d’observacions al voltant del que hi vam viure i veure tracta el llibret que teniu a mans.