ICV i les CUP han de treballar plegats

Això que comenceu a llegir no és cap proclama electoral ni cap crida a cap procés de confluència de circumstàncies, sinó una reflexió personal que em ve de gust compartir. Decebré a les persones que esperin trobar aquí grans idees genials, grans pedres filosofals o solucions màgiques.

Ja fa molt de temps que penso que les esquerres reals, aquelles que, efectivament i de forma continuada i prioritària, es decanten per la defensa (de) i la feina (amb) les classes populars, han de ser capaces de treballar plegades. No sóc gaire original. És clar que, com molts, somio en grans aliances que farien fora el mal govern, però no m’obsessiona obtenir una marca electoral, ni penso que siguem a prop d’una majoria real, encara, excepte que ens fem trampes al solitari, pactem amb socis poc fiables o ens decantem per solucions bolet. La confluència es demostra caminant.

Marcianu com sóc, m’agradaria molt, en canvi, que CUP i ICV-EUiA, i molta més gent a títol individual i col·lectiu, afrontessin amb ganes un apropament gairebé sentimental, sense cap intenció de fusió, sense cap pretensió de coalició, sense cap càlcul; pel simple plaer de conèixer, de reconèixer i d’apreciar.

M’agradaria molt que les CUP apreciessin i valoressin les mil llargues lluites del PSUC als barris obrers, les batalles veïnals dels anys de plom, les trinxeres a les fàbriques, la resistència a les presons, la construcció de l’escola pública, la conquesta del transport públic. M’agradaria que tinguessin present, també, el bagatge del feminisme organitzat, dels Nacionalistes d’Esquerra, dels ecologistes amb anys de brega al damunt, de les desenes de milers de persones que després van confluir a ICV-EUiA, i m’agradaria, és clar, que, a la inversa, ICV-EUiA apreciessin i valoressin tot el que de bo, combatiu, fresc i saludable han aportat les CUP des del seu naixement. M’ha passat vàries vegades i en les dues direccions que els uns no saben gran cosa dels altres, per qüestions generacionals, per manca d’interès o pel que sigui, i em sap greu.

Entenc que un apropament sentimental no es fa en dos dies; hi ha diferències importants a molts nivells, malentesos a resoldre, autocrítica a fer; hi haurà temes on l’entesa serà fàcil i d’altres on probablement sigui impossible, però és absurd que, estant en principi tant a prop, es trobin sovint tan lluny els uns dels altres.

Sense caure en simplismes, penso que la guerra civil es va perdre, entre d’altres raons, per la incapacitat de les esquerres revolucionàries per construir la unitat popular. Ara l’enemic no és un exèrcit feixista, sinó un monstre anomenat Mercat que ho vol devorar tot.

Marcianu com sóc, m’agradaria molt, aquesta vegada, que les esquerres guanyin la guerra...

La Garriga submergida 6 / 6 (final)

Aquesta és només una pinzellada del riu de vida que brolla d’una de les taules d’un dels bars d’un dels barris d’un dels pobles d’un dels móns. A la taula del costat, per exemple, trobaríem el Pasqual, que, malgrat que se’l coneix pels seus egoismes llegendaris, va salvar la vida de dos nanos del carrer de la Mercè, de sis mesos i dos anys respectivament, el dia que es va calar foc a ca els veïns i era tot tan violent i espantós que ni els pares s’atrevien a entrar, i els bombers que no arriben i encara ara du la cara marcada de les cremades i d’això ja fa més de vint anys. I el Jaume, que va passar-ne set a la presó perquè pensava que estava estafant un pocapena qualsevol i resulta que el pocapena en qüestió era comissari de policia, especialitzat en aquesta mena de delictes i ben connectat amb les altes instàncies polítiques i judicials del país, i va jurar que se li cauria el pel, com així va ser, i es passa els dies rumiant la seva venjança. I el Ton, que en menys d’un any va veure morir de càncer el pare, la mare i la dona, un rera l’altre, i a tots tres se’ls estimava, i no se n’ha refet mai més, i de tant en tant es retira a plorar com d’altres ens retirem a pixar. I el Joaquim, que sense saber com ni perquè enamora totes les iaies riques i ha rebut un bon pessic de diners d’una vídua milionària que va palmar al Balneari Blancafort abans que el Balneari Blancafort fos la mena de cosa que és ara, i no gosa dir-ho a ningú perquè no tolera que la gent malpensi, no sóc un xulo ni un gigolo, jo.

A la barra del bar, per no parlar només d’homenots, trobem la Encarna; la seva germana petita va morir, literalment, de gana, i ella ho va veure, ho va viure, ho va patir, i, amb la por i la ràbia al cos, va decidir que no s’hi conformava, amb mi que no hi comptin, i va fugir de ca els pares, allà baix, i va treballar milers d’hores per a una gent pretenciosa i mal educada que ni tant sols entenia, fins l’extenuació, i a les nits a la Sati, i el diumenge als pollastres a l’ast d’un conegut de Canovelles, i va tenir dos fills que van estudiar a l'universitat i ara tenen una feina com cal i guanyen molts duros i de tant en tant venen a veure-la, i ella acull al seu pis de propietat el que li queda de família, i ja és la dona més forta del món. La Encarna parla animadament amb l’Antònia, que fa temps que va fer els seixanta i que des de en fa deu baixa una vegada al mes a Barcelona, busca un xicot que faci patxoca a la Plaça Catalunya –ara, amb tants immigrants jovenets, és més fàcil-- i se l’endu al Bingo de la Via Laietana i allí es gasta uns quants diners perquè si no no sap què fer-ne, i després convida el xicot a una granja del carrer Petrixol i berenen plegats, i després s’acomiaden, ella li dona un bitllet de 50 euros i se’n torna amb el tren cap a la Garriga i arriba a casa i el marit, incapaç de donar amor però, sortosament, incapaç també de fer o voler mal a ningú, li demana què tal, avui, el bingo, i ella respon buè, què vols que et digui, he passat l’estona i no he perdut gran cosa, com sempre, i no diu cap mentida.

I a la màquina escurabutxaques, sota un cartell que avisa: “no es deixen diners per a la màquina”,  la Josepa, una vegada més, dilapida fins l’últim cèntim de la seva magra fortuna diària, demana prestat a la barra i s’enfada perquè li ho neguen i se’n va maleint i donant un cop de porta, i l’endemà torna, puntual.

I a fora, asseguts al solet de maig, es miren en silenci la Judit, encarregada a la oficina de correus, que ja ni recorda els anys que fa que es va fer càrrec de la seva centenària tia àvia i que cada dia del món li explica contes i li canta cançons i li neteja les caques i li ensenya postals exòtiques amb l’adreça equivocada i les penja a la paret amb xinxetes de colors vius ben a la vora de la vista exhausta de l’àvia que no ha viatjat mai i li dona sopetes perquè no li queda ni un dent, i el vell Àlex, que de tant en tant s’endiumenja i se’n va a la capital i es posa a cantar a les estacions de metro, parades de Girona i Passeig de Gràcia, no per demanar diners, no per molestar, no per fer-se notar, només per obsequiar als homes el que creu que és el seu millor talent, i canta boleros i àries de les òperes més populars i una mica de sarsuela, i diuen que és boig. De tant en tant es xiuxiuegen vés a saber què a cau d’orella, es fan un petó púdic que és l’enveja de tots els déus de l’univers i tornen al seu silenci còmplice i a les mirades embadalides i així passen els dies.

I a les pistes de petanca, quatre relats més igualment fabulosos que no cal que us expliqui, la Dolores, el Paco, l’Agustí i un nano que no sé com es diu però que hauria de ser a casa fent els deures d’estiu de l’escola, ja veuràs la mare, però a ell tant se li en dona, es barallen amigablement per un punt poc clar que no té més importància perquè avui no hi ha cap copa ni cap medalla en joc.

I a les taules i els bancs de pedra del parc, i a les barbacoes, sota la pineda, cada cop més, rius de vides africanes i de vides americanes i de vides asiàtiques, algunes molt maltractades, d’altres no tant, com tothom i com sempre, vaja, van trobant el seu lloc entre els autòctons i els nouvinguts de fornades ja antigues, ressuscitant com un prat a la primavera que s’omple de flors grogues i vermelles i liles i dels verds intensos de l’herba nova, després de mil viatges fallits i de mil naufragis i de mil morts, exigint justícia a les estrelles, pujant com poden els nanos i ajudant com poden els avis, batallant un lloc digne sota el sol, ni més ni menys, com tothom i com sempre, vaja, retrobant minuts per compartir un ball, una cervesa, un petó sense urgència, un riure, un tros de carn a la brasa, unes bufetades, qualsevol detall que il·lustri que la supervivència ha deixat de ser la obsessió malaltissa, motor i  combustible. Benvinguts a la Garriga.

El tenor del metropolitano, 5 / 22

5.

El señor Alejandro escribió: Ana, el amor es como la vida misma. Un día, aún niño, llega la primera traición: tu mamá o tu papá abrazan con pasión a otro niño, sin previo aviso. Y yo qué, te preguntas, que pasa conmigo. O acaso  empiece todo antes aún, cuando te expulsan con malos modos del cálido vientre después de un zarandeo contractivo que no sabes a que diablos viene, y es a partir de esta primera traición que empieza la vida real: una y otra vez cedes y cedes y cedes porque necesitas vivir, porque necesitas sentirte querido, y pasan los años y siguen las traiciones y sigues cediendo porque necesitas sobrevivir, porque necesitas sentirte tolerado y cedes y cedes y cedes. Ana, cederé en todo pero vuelve pronto.

la Garriga submergida, 5/6

Tanca ronda el Pere, cinc i tres, de l’altre cantó del doble cinc del Joan. Des de molt jovenet, el Pere va estimar la Maria de can Pujolar. Quan tenia quinze o setze anys van sortir plegats unes quantes vegades, van anar al cinema, i a la festa major, a l’envelat del Passeig, i a l’aplec del Puiggraciós, i fins i tot van arribar a fer-se petons, unes quantes vegades, al cinema Alhambra i al Patronat i a can Xicorder i a la cantonada de ca la Maria, al barri de can Noguera, però la Maria es va enamorar perdudament d’en Jacint, més gran, més alt, més ben plantat, més viatjat, i s’hi va casar, de penal, quan amb prou feines tenia divuit anys, i als dinou ja tenia una criatura, i als vint-i-un ja en tenia dues, i abans dels vint-i-cinc la seva vida ja era l’infern. El Pere no va deixar mai d’estimar-la i, de fet, ni es va casar ni se li van conèixer altres novies. Molt de tant en tant festejava amb noies del poble, o del Figaró, o de Samalús, però mai arribava a prendre-s’ho prou seriosament, i les xicotes es cansaven de la seva indefinició i l’engegaven. Malgrat la prematura decadència del seu aspecte –la llum dels ulls se li fonia, els cabells roigs es tornaven cendrosos, els pits turgents claudicaven abans d’hora—el Pere seguia enamorat de la Maria, i la saludava amb reprimida devoció, i li duia el cabàs de la compra, el dissabte, i feia gràcies a les criatures malgrat que li evocaven massa en Jacint, i sempre tenia uns caramels a la butxaca per si se les trobava pel carrer.

Un vespre, en creuar-se, va veure un blau molt lleig a la galta de la Maria, li va demanar com t’ho has fet, això, i ella va contestar amb evasives, ai Pere, quina caiguda més tonta. Unes setmanes més tard, va veure la Maria amb el braç embenat i la cara plena de por, procurant evitar-lo, i les evasives van seguir, estic feta un desastre, noi, he relliscat a la banyera. El Pere va prendre la decisió quan, un matí, va veure clarament dues cremades de cigarreta al coll de la Maria, no sé pas quin mal bitxo m’ha picat, Pere, estic de pega, i una altra, inequívoca, a la mà d’una de les seves filles, i els ulls de totes dues implorant ajuda. Al capvespre va treure una cadira al carrer i es va posar a esperar que el Jacint passés davant de casa, passa, Jacint, passa, que farem una cerveseta, i garrotada al canto, i una altra, i una altra i quan el va tenir ben mort el va tallar a bocins amb la destral de son pare i va posar els trossos de Jacint, 13, al congelador gran de quan la mare tenia la botiga, cada tros en una bossa de plàstic de les d’escombraries, i després ho va netejar tot i es va dutxar i es va posar el pijama i se’n va anar a dormir, i al llarg de les 13 matinades d’estiu següents, amb un tros de Jacint dins d’una bossa de plàstic de les d’escombraries dins la motxilla, avui la mà i un tros de braç dret, demà un tros de cuixa esquerra, se’n va anar d’excursió, vols venir amb mi, Jacint?, a la muntanyeta, i a San Cristòfol, i a Puiggraciós, i als cingles de Bertí, i al Pla de la calma, i al Tagamanent, i al Malhivern, i cada matinada enterrava un tros de Jacint, i cada dia es trobava més lleuger, i el darrer dia li va enterrar el cap i mentre ho feia li va dir noi, no és per res però fas mala cara, Jacint, i, si em permets el comentari, trobo que últimament estàs molt dispers, i es va posar a riure i va pensar que era un riure dolent i es va espantar una mica i es va prometre no caure-hi mai més però no ho he pogut evitar.

Durant un parell de mesos, de lluny, es va fer càrrec de la Maria i les filles, i quan ja va semblar clar que, definitivament, el malnascut del Jacint no tornaria, per mi com si se’n vol anar a viure a la lluna, el fill de puta, a la Maria i a les nenes no les toques més, cabró, va demanar permís per besar-la i des d’aleshores viuen junts, i el Pere és el millor pare del món, i la Maria, ja gran, torna a ser la noia que enlluerna els seus dies i les seves nits.

La Garriga submergida, 4/6

Torn pel Tomàs, quatre i tres, sense canviar de banda, a continuació del cinc i quatre del Carlos. Fins al moment de tancar el negoci i entrar a treballar a la Sati, perquè això de l’artesania, avui en dia, no dóna per viure, el Tomàs va ser ferrer, com ho havia estat el pare, i l’avi i el besavi. Potser va ser tot plegat, el contacte amb els ferros i els minerals, i el caràcter gregari i críptic del seu ofici, i el que té d’enigmàtica la presència del foc, de l’aigua, de la terra i de l’aire en totes les arts de la forja, i el seu tarannà somiador, i l’activitat de les dues germanes, que són una mica bruixes i coneixen centenars d’herbes remeieres, potser va ser tot plegat, dic, que el va empentar cap a l’alquímia. Un dia, a les runes que hi ha vora ca l’Agustí, mentre les germanes collien herbes i les endreçaven en bossetes de roba de diferents colors, el Tomàs va trobar en un forat d’una paret ensorrada, al costat del que devia haver estat una llar de foc, un llibre vell i ple de terra i mig menjat però encara desxifrable, i es va posar a fullejar-lo, i va quedar fascinat pel plantejament que feia, màgic i científic alhora, pel maridatge extraordinari de l’esperit i la matèria que se li proposava, i quan va arribar a casa ja tenia decidit que la forja en desús es convertiria en un laboratori d’alquimista, que treballaria sense descans per obtenir la Quinta Essència, per comprendre la Naturalesa i l’Univers en tota la seva profunditat, i va començar a buscar materials i llibres i tractats, i passava hores al laboratori meditant i fent experiments estrambòtics i precs incomprensibles. Les seves germanes ho van trobar molt normal, i l’animaven en les seves recerques, i li donaven consells, no debades elles sabien de molts anys enrere que cos i ànima van sempre junts, i entenien perfectament que el germà els digués, il·luminat, l’alquímia és el mirall, i el que faig al laboratori és el reflex del que sóc jo, ara i aquí, i elles deien que sí amb el cap, amb sorna però sense malícia, perquè tot allò ja ho coneixien.

Ara el Tomàs s’ho pren amb més calma, perquè gent del barri va saber que tenia aquesta dèria i se’n burlaven cruelment i li deien què, Tomàs, encara no l’has trobada, la pedra filosofal?, ja n’has parlat amb en Merlí, d’això?, noi, no se t’acaba de notar, això de l’eterna joventut, o t’afanyes una mica o no hi seràs a temps, eh? i es fotien a riure, i ell no té ganes de merder i procura fer vida normal, i treballa a la Sati i fa el dòmino als Pinetons, però a les nits, després de sopar, es roba hores de son i es tanca al laboratori, i sent que cada dia s’hi apropa més, que cada dia té més complicitats amb el Gran Arquitecte, i que li és concedida la gràcia de comprendre el Món i, per tant, de superar la Gran Davallada dels Humans, i convertir, sí, per què no, materials innobles en metalls preciosos, en or, en plata, i assolir, sí, per què no, la immortalitat, i qui vulgui entendre-ho ho entendrà.

I quan se’n va al llit, ja molt tard, nota que la Pau i l’Harmonia s’estan acostumant a la seva pell, i que dorm com un nen, o més aviat com un àngel caigut que ha pogut remuntar el vol, i dóna gràcies al Cosmos, i sap que n’és part. I quan, a les sis, li porten cafè al llit perquè van sentir que treballava fins a les quatre i si no potser no es lleva, el gandul, les germanes el veuen dormir i l’una li murmura a l’altra, t’hi has fixat?, té el mateix somriure que la Gioconda, i totes dues assenteixen contentes, en silenci.

El tenor del metropolitano 4/22

4.

La señorita Judit había acumulado ya un considerable montón de cartas del señor Alejandro, todas ellas sin sello, sin dirección, sin remitente, todas ellas con un solo nombre, Ana, y sin apellidos, y seguía sin decidirse: las cartas del señor Alejandro no podían ir a ninguna parte, y mucho menos ser devueltas al autor. La señorita Judit tenía clara su función reguladora en esta cuestión: la frágil normalidad se quebraría por un estúpido sello, por unas estúpidas letras de más, por un código postal insensible y frío como el invierno en la pequeña ciudad de provincias.

Los sobres olían a jabón de abuelo.

Seguirían en el cajón hasta que el tiempo se decidiera a darles salida.