La Garriga submergida 6 / 6 (final)

Aquesta és només una pinzellada del riu de vida que brolla d’una de les taules d’un dels bars d’un dels barris d’un dels pobles d’un dels móns. A la taula del costat, per exemple, trobaríem el Pasqual, que, malgrat que se’l coneix pels seus egoismes llegendaris, va salvar la vida de dos nanos del carrer de la Mercè, de sis mesos i dos anys respectivament, el dia que es va calar foc a ca els veïns i era tot tan violent i espantós que ni els pares s’atrevien a entrar, i els bombers que no arriben i encara ara du la cara marcada de les cremades i d’això ja fa més de vint anys. I el Jaume, que va passar-ne set a la presó perquè pensava que estava estafant un pocapena qualsevol i resulta que el pocapena en qüestió era comissari de policia, especialitzat en aquesta mena de delictes i ben connectat amb les altes instàncies polítiques i judicials del país, i va jurar que se li cauria el pel, com així va ser, i es passa els dies rumiant la seva venjança. I el Ton, que en menys d’un any va veure morir de càncer el pare, la mare i la dona, un rera l’altre, i a tots tres se’ls estimava, i no se n’ha refet mai més, i de tant en tant es retira a plorar com d’altres ens retirem a pixar. I el Joaquim, que sense saber com ni perquè enamora totes les iaies riques i ha rebut un bon pessic de diners d’una vídua milionària que va palmar al Balneari Blancafort abans que el Balneari Blancafort fos la mena de cosa que és ara, i no gosa dir-ho a ningú perquè no tolera que la gent malpensi, no sóc un xulo ni un gigolo, jo.

A la barra del bar, per no parlar només d’homenots, trobem la Encarna; la seva germana petita va morir, literalment, de gana, i ella ho va veure, ho va viure, ho va patir, i, amb la por i la ràbia al cos, va decidir que no s’hi conformava, amb mi que no hi comptin, i va fugir de ca els pares, allà baix, i va treballar milers d’hores per a una gent pretenciosa i mal educada que ni tant sols entenia, fins l’extenuació, i a les nits a la Sati, i el diumenge als pollastres a l’ast d’un conegut de Canovelles, i va tenir dos fills que van estudiar a l'universitat i ara tenen una feina com cal i guanyen molts duros i de tant en tant venen a veure-la, i ella acull al seu pis de propietat el que li queda de família, i ja és la dona més forta del món. La Encarna parla animadament amb l’Antònia, que fa temps que va fer els seixanta i que des de en fa deu baixa una vegada al mes a Barcelona, busca un xicot que faci patxoca a la Plaça Catalunya –ara, amb tants immigrants jovenets, és més fàcil-- i se l’endu al Bingo de la Via Laietana i allí es gasta uns quants diners perquè si no no sap què fer-ne, i després convida el xicot a una granja del carrer Petrixol i berenen plegats, i després s’acomiaden, ella li dona un bitllet de 50 euros i se’n torna amb el tren cap a la Garriga i arriba a casa i el marit, incapaç de donar amor però, sortosament, incapaç també de fer o voler mal a ningú, li demana què tal, avui, el bingo, i ella respon buè, què vols que et digui, he passat l’estona i no he perdut gran cosa, com sempre, i no diu cap mentida.

I a la màquina escurabutxaques, sota un cartell que avisa: “no es deixen diners per a la màquina”,  la Josepa, una vegada més, dilapida fins l’últim cèntim de la seva magra fortuna diària, demana prestat a la barra i s’enfada perquè li ho neguen i se’n va maleint i donant un cop de porta, i l’endemà torna, puntual.

I a fora, asseguts al solet de maig, es miren en silenci la Judit, encarregada a la oficina de correus, que ja ni recorda els anys que fa que es va fer càrrec de la seva centenària tia àvia i que cada dia del món li explica contes i li canta cançons i li neteja les caques i li ensenya postals exòtiques amb l’adreça equivocada i les penja a la paret amb xinxetes de colors vius ben a la vora de la vista exhausta de l’àvia que no ha viatjat mai i li dona sopetes perquè no li queda ni un dent, i el vell Àlex, que de tant en tant s’endiumenja i se’n va a la capital i es posa a cantar a les estacions de metro, parades de Girona i Passeig de Gràcia, no per demanar diners, no per molestar, no per fer-se notar, només per obsequiar als homes el que creu que és el seu millor talent, i canta boleros i àries de les òperes més populars i una mica de sarsuela, i diuen que és boig. De tant en tant es xiuxiuegen vés a saber què a cau d’orella, es fan un petó púdic que és l’enveja de tots els déus de l’univers i tornen al seu silenci còmplice i a les mirades embadalides i així passen els dies.

I a les pistes de petanca, quatre relats més igualment fabulosos que no cal que us expliqui, la Dolores, el Paco, l’Agustí i un nano que no sé com es diu però que hauria de ser a casa fent els deures d’estiu de l’escola, ja veuràs la mare, però a ell tant se li en dona, es barallen amigablement per un punt poc clar que no té més importància perquè avui no hi ha cap copa ni cap medalla en joc.

I a les taules i els bancs de pedra del parc, i a les barbacoes, sota la pineda, cada cop més, rius de vides africanes i de vides americanes i de vides asiàtiques, algunes molt maltractades, d’altres no tant, com tothom i com sempre, vaja, van trobant el seu lloc entre els autòctons i els nouvinguts de fornades ja antigues, ressuscitant com un prat a la primavera que s’omple de flors grogues i vermelles i liles i dels verds intensos de l’herba nova, després de mil viatges fallits i de mil naufragis i de mil morts, exigint justícia a les estrelles, pujant com poden els nanos i ajudant com poden els avis, batallant un lloc digne sota el sol, ni més ni menys, com tothom i com sempre, vaja, retrobant minuts per compartir un ball, una cervesa, un petó sense urgència, un riure, un tros de carn a la brasa, unes bufetades, qualsevol detall que il·lustri que la supervivència ha deixat de ser la obsessió malaltissa, motor i  combustible. Benvinguts a la Garriga.