La Garriga submergida, 4/6

Torn pel Tomàs, quatre i tres, sense canviar de banda, a continuació del cinc i quatre del Carlos. Fins al moment de tancar el negoci i entrar a treballar a la Sati, perquè això de l’artesania, avui en dia, no dóna per viure, el Tomàs va ser ferrer, com ho havia estat el pare, i l’avi i el besavi. Potser va ser tot plegat, el contacte amb els ferros i els minerals, i el caràcter gregari i críptic del seu ofici, i el que té d’enigmàtica la presència del foc, de l’aigua, de la terra i de l’aire en totes les arts de la forja, i el seu tarannà somiador, i l’activitat de les dues germanes, que són una mica bruixes i coneixen centenars d’herbes remeieres, potser va ser tot plegat, dic, que el va empentar cap a l’alquímia. Un dia, a les runes que hi ha vora ca l’Agustí, mentre les germanes collien herbes i les endreçaven en bossetes de roba de diferents colors, el Tomàs va trobar en un forat d’una paret ensorrada, al costat del que devia haver estat una llar de foc, un llibre vell i ple de terra i mig menjat però encara desxifrable, i es va posar a fullejar-lo, i va quedar fascinat pel plantejament que feia, màgic i científic alhora, pel maridatge extraordinari de l’esperit i la matèria que se li proposava, i quan va arribar a casa ja tenia decidit que la forja en desús es convertiria en un laboratori d’alquimista, que treballaria sense descans per obtenir la Quinta Essència, per comprendre la Naturalesa i l’Univers en tota la seva profunditat, i va començar a buscar materials i llibres i tractats, i passava hores al laboratori meditant i fent experiments estrambòtics i precs incomprensibles. Les seves germanes ho van trobar molt normal, i l’animaven en les seves recerques, i li donaven consells, no debades elles sabien de molts anys enrere que cos i ànima van sempre junts, i entenien perfectament que el germà els digués, il·luminat, l’alquímia és el mirall, i el que faig al laboratori és el reflex del que sóc jo, ara i aquí, i elles deien que sí amb el cap, amb sorna però sense malícia, perquè tot allò ja ho coneixien.

Ara el Tomàs s’ho pren amb més calma, perquè gent del barri va saber que tenia aquesta dèria i se’n burlaven cruelment i li deien què, Tomàs, encara no l’has trobada, la pedra filosofal?, ja n’has parlat amb en Merlí, d’això?, noi, no se t’acaba de notar, això de l’eterna joventut, o t’afanyes una mica o no hi seràs a temps, eh? i es fotien a riure, i ell no té ganes de merder i procura fer vida normal, i treballa a la Sati i fa el dòmino als Pinetons, però a les nits, després de sopar, es roba hores de son i es tanca al laboratori, i sent que cada dia s’hi apropa més, que cada dia té més complicitats amb el Gran Arquitecte, i que li és concedida la gràcia de comprendre el Món i, per tant, de superar la Gran Davallada dels Humans, i convertir, sí, per què no, materials innobles en metalls preciosos, en or, en plata, i assolir, sí, per què no, la immortalitat, i qui vulgui entendre-ho ho entendrà.

I quan se’n va al llit, ja molt tard, nota que la Pau i l’Harmonia s’estan acostumant a la seva pell, i que dorm com un nen, o més aviat com un àngel caigut que ha pogut remuntar el vol, i dóna gràcies al Cosmos, i sap que n’és part. I quan, a les sis, li porten cafè al llit perquè van sentir que treballava fins a les quatre i si no potser no es lleva, el gandul, les germanes el veuen dormir i l’una li murmura a l’altra, t’hi has fixat?, té el mateix somriure que la Gioconda, i totes dues assenteixen contentes, en silenci.