ICV i les CUP han de treballar plegats

Això que comenceu a llegir no és cap proclama electoral ni cap crida a cap procés de confluència de circumstàncies, sinó una reflexió personal que em ve de gust compartir. Decebré a les persones que esperin trobar aquí grans idees genials, grans pedres filosofals o solucions màgiques.

Ja fa molt de temps que penso que les esquerres reals, aquelles que, efectivament i de forma continuada i prioritària, es decanten per la defensa (de) i la feina (amb) les classes populars, han de ser capaces de treballar plegades. No sóc gaire original. És clar que, com molts, somio en grans aliances que farien fora el mal govern, però no m’obsessiona obtenir una marca electoral, ni penso que siguem a prop d’una majoria real, encara, excepte que ens fem trampes al solitari, pactem amb socis poc fiables o ens decantem per solucions bolet. La confluència es demostra caminant.

Marcianu com sóc, m’agradaria molt, en canvi, que CUP i ICV-EUiA, i molta més gent a títol individual i col·lectiu, afrontessin amb ganes un apropament gairebé sentimental, sense cap intenció de fusió, sense cap pretensió de coalició, sense cap càlcul; pel simple plaer de conèixer, de reconèixer i d’apreciar.

M’agradaria molt que les CUP apreciessin i valoressin les mil llargues lluites del PSUC als barris obrers, les batalles veïnals dels anys de plom, les trinxeres a les fàbriques, la resistència a les presons, la construcció de l’escola pública, la conquesta del transport públic. M’agradaria que tinguessin present, també, el bagatge del feminisme organitzat, dels Nacionalistes d’Esquerra, dels ecologistes amb anys de brega al damunt, de les desenes de milers de persones que després van confluir a ICV-EUiA, i m’agradaria, és clar, que, a la inversa, ICV-EUiA apreciessin i valoressin tot el que de bo, combatiu, fresc i saludable han aportat les CUP des del seu naixement. M’ha passat vàries vegades i en les dues direccions que els uns no saben gran cosa dels altres, per qüestions generacionals, per manca d’interès o pel que sigui, i em sap greu.

Entenc que un apropament sentimental no es fa en dos dies; hi ha diferències importants a molts nivells, malentesos a resoldre, autocrítica a fer; hi haurà temes on l’entesa serà fàcil i d’altres on probablement sigui impossible, però és absurd que, estant en principi tant a prop, es trobin sovint tan lluny els uns dels altres.

Sense caure en simplismes, penso que la guerra civil es va perdre, entre d’altres raons, per la incapacitat de les esquerres revolucionàries per construir la unitat popular. Ara l’enemic no és un exèrcit feixista, sinó un monstre anomenat Mercat que ho vol devorar tot.

Marcianu com sóc, m’agradaria molt, aquesta vegada, que les esquerres guanyin la guerra...