La Garriga submergida. 1/6

(Obra col·lectiva. Publicat a les edicions del Garbell, de la Garriga)

A les set del matí hi ha canvi de torn a la Sati, i desenes de persones amb cara de son recent substitueixen desenes de persones amb cara de cansanci acumulat.

Considerades conjuntament, n’hi hauria per plorar de tanta rutina com traspuen, de tant anar tirant fins que se’ns escapa la vida, de tanta manifesta resignació, de tant conformisme evident: casa – feina – bar – tele – llit, i futbol i poca il·lusió i programes del cor i bronca diària amb el que tens més a prop i cada dissabte rentar el cotxe i poc sexe i no gaire bo i vinga viatges al centre comercial i demà deixo de fumar i lectures estúpides i bona nit i tornem-hi. Això, almenys, és el que imagines en veure-les des del distanciament de l’observador suposadament neutral.

D’aprop, preses d’una a una amb el mínim interès, et trobes en canvi amb desenes de novel·les, totes elles fascinants: desenes d’herois i de males bèsties, d’actors principals de grans gestes inútils, de petits detalls formidables, de traïcions sense nom que et persegueixen tota la vida, de pecats de joventut, de rauxes amb recompensa, de rauxes sense recompensa, de decisions transcendents, de generositat extrema, d’amors filials, d’amors maternals, de carreres esportives truncades, d’artistes incompresos, de desig irrefrenable, de vides tan anònimes que en faries una pel·lícula que seria l’exercici d’estil definitiu, de viatges insòlits, de degenerats imperdonables, de banquets interminables, de denúncies mesquines, de borratxeres descomunals, de partits de futbol llegendaris, d’odis que ara dormen i després revifen, d’excursions que acaben en tragèdia, de somnis que es fan realitat, de somnis que deriven en malson, de somnis que et permeten llevar-te i anar a treballar, de somnis que no recordes en llevar-te, de somnis, d’amistats que es forgen a la infància i duren tota la vida, d’amistats trencades, d’amistats venudes, d’amistats, de primers petons a la festa de Sant Ramon, de sexe furtiu, de guerres llunyanes, de guerres properes, de guerres cruels, de becaines sota la figuera, d’hòsties a comissaria, de revolucions frustrades, de grans amors prohibits, de violències inimaginables, de poetes sublims i poetes nefastos, de narradors entusiastes, d’execucions sumàries, d’aventures perilloses amb final feliç, de bruixes, de bruixots, de dones maltractades, de noies malvades, d’homes innocents, de crueltats innecessàries, d’homes culpables, d’aventures exòtiques, de viatges de nuvis previsibles, d’anhels enormes de pau, de vides arruïnades, de lideratges efímers, d’exigències de sang, de falsos profetes, de carismes misteriosos, de rivalitats ridícules amb els veïns de l’Atmella, de partides de dòmino memorables, de malalties incurables, de veredictes inapel·lables, de son, de molta son, de paraules d’amor senzilles i tendres, d’enveges, de tristors, de melangia, d’enyor, de ganes de riure, de ganes de viure, de venjances tardanes, ja ens trobarem: centenars d’humanitats pletòriques i desbordades.

A les sis de la tarda hi ha timbes de cartes i dòmino al bar dels Pinetons, i molts treballadors de la Sati, en actiu o jubilats, fan la partida. Com cada dia excepte els divendres, el Joan, el Tomàs, el Pere i el Carlos s’asseuen plegats a la taula més propera de la finestra que dona a les pistes de petanca. Acabats de dutxar, amb roba vella però còmoda i neta, pentinats a l’antiga a base de colònia barata i els pocs cabells cap enrera –excepte el Carlos, que ja fa anys que no en té, de cabells--,  un xato o una barreja o un conyac o una cervesa per barba –excepte el Pere, que ja fa anys que la va deixar, la beguda—i vinga cigarretes i roslis –excepte el Joan, que ja fa anys que el va deixar, el tabac--, comencen a jugar.