Obre el Joan, doble cinc. Quan tenia 20 anys, molt abans del turisme de masses, treballava de cambrer en un hotel de la costa, i els amos l’apreciaven molt perquè era bo en la seva feina i curiosament refinat, i dels pocs a tenir un mínim coneixement de l’anglès i del francès, i el tractaven a cos de rei, i en sis mesos, de maig a octubre, estalviava prou diners per viure la resta de l’any i es dedicava a anar construint casa seva en el tros que li va deixar el pare, a can Violí, tocant a la carretera de Samalús, i a fer l’amor d’amagat amb la Mireia, la nòvia d’Aiguafreda que somia ser actriu de cinema, i a col·leccionar còdols de platja i còdols de riu. Tot va canviar l’any que va arribar a l’hotel un grup d’artistes i tècnics de Hollywood que es disposaven a rodar una pel·lícula en un marc que volien exòtic, i van considerar que la costa brava catalana n’era prou, d’exòtica.
Per la seva facilitat amb els idiomes, la seva discreció i la seva elegància natural, ben ràpidament es va convertir en l’interlocutor predilecte de tots els membres de l’equip nord-americà, i en l’home de confiança dels amos de l’hotel per manejar-se amb els estrangers i atendre les seves necessitats. La cosa anava bé i el Joan, encantat de freqüentar un ambient més cosmopolita, de practicar el seu anglès rudimentari, que millorava cada dia, de rebre esplèndides propines, en dòlars i en pessetes, per cadascun dels seus serveis, per petit que fos, fins que un vespre, la diva despampanant –l’animal més bell de la terra, l’havia descrit un periodista—va demanar que li pugés a la suite una ampolla de xampany francès i dues copes, i quan va entrar se la va trobar sola i borratxa i trista, nua sobre l’enorme llit i amb les cames ben obertes, vinga va, John, fes me un favor, fes me l’amor, fes me el que vulguis, i el Joan que no sap què fer, ha parlat amb ella altres vegades i li ha semblat una senyora misteriosa i divertida i interessant i tímida i captiva, i el Joan que no sap què fer amb el tros de sexe que creix i apreta els pantalons però haig de pensar de pressa, no suporta la idea de no reaccionar, de fer el ridícul a la porta de la cambra d’una de les dones més desitjades del món, palplantat i amb cara de tonto, i deixa la safata i l’ampolla de xampany i les dues copes damunt la taula, i s’apropa a la dona sola i borratxa i trista i tapa la nuesa amb el llençol i li dona un petó a la galta, molt a prop dels llavis, i un altre a l’altra galta, molt a prop de l’orella, i després gira cua, mai millor dit, i se’n va de la cambra perquè si no farà un disbarat, i del passadís estant sent la noia que crida fucking spaniard. I aquell mateix vespre va acomiadar-se de la feina de l’hotel, conscient que no resistiria una segona envestida, però abans va escriure una nota maldestre demanant disculpes a la bella dama, no em tinguis ràbia, molta sort, i va tornar-se’n a la Garriga. I quan l’actriu va llegir la nota va saber que havia conegut un home important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada