La mare

(Aquest el vaig publicar el 2007 a la revista Gar, considerant que després de diversos reconeixements al pare, n'hi devíem un a la mare...)

La mare

Ara que els reconeixements a la figura del pare han anat caient com fruita madura, un rere l’altre –el darrer, la medalla d’or del Parlament de Catalunya per la trajectòria de Els Setze Jutges--, amb la parsimònia i la timidesa pròpies del nostre petit país sense solució, recordo amb especial afecte l’aventura vital de la meva mare.

A la Guillemette, bretona francesa de família culta, catòlica i burgesa, se li va caure l’ànima als peus quan va respirar, de primera mà, l’ambient de la Catalunya dels anys 50, però no tant com per no desobeir la promesa que ella mateixa s’havia auto imposat de no casar-se mai de la vida amb un habitant d’aquell país patètic, endarrerit, masclista i inculte. I es va casar amb el  Miquel, i va aprendre català –que ja parlava amb naturalitat afrancesada poc temps després d’establir-se a Barcelona--, i va acompanyar el seu home en totes les aventures conjuntes: el teatre viu, la nova cançó, el cinema, la universitat..., tot fabricant, alhora, sis criatures, i sense renunciar, ni per un moment, a les seves conviccions i a la seva vida pròpia.

Quan la criança ho va fer possible, va recuperar espais íntims: classes de catequesi per a infants, fins que Déu se li va fer indesxifrable; el violoncel, que havia apartat sent adolescent però que mai hagués pogut abandonar del tot; l’anglès, perquè no suportava ser incapaç de llegir Shakespeare en versió original; l’examen per a més grans de 25 anys i els estudis universitaris  de filologia francesa, perquè ho volia saber tot de la seva gent... Una curiositat infinita.

Aquella curiositat és el que més enyoro quan recordo la mare: no suportava el teatre contemporani, però va assistir a tantes estrenes com va poder fins entendre, i apreciar, el que volien dir els seus congèneres. No suportava la música contemporània, però va escoltar, mil diumenges al matí, els programes de música contemporània de RNE i, després, de Catalunya Música, fins entendre, i apreciar, el que volien dir els seus congèneres. No entenia el nostre rock ni els nostres valors sexuals ni els nostres porros adolescents ni les religions orientals ni tantes altres coses  de la nostra generació, però va escoltar Frank Zappa i King Crimson i els Sex Pistols, i va interessar-se per la sexualitat dels seus fills, i va assistir a seminaris i estades Zen, fins ser capaç, si més no, d’entendre i apreciar els seus congèneres.

I, ara que els reconeixements a la figura del pare han anat caient, tenia ganes de parlar-vos-en, vet-ho aquí. Quina mare més fantàstica, no?