Gràcies per tot, xaval!

(article d'homenatge a Miquel Porter, publicat al periòdic El 9 Nou sis mesos després de la seva mort)

Miquelet: avui, si a la redacció del diari li ha semblat bé, es publica aquesta meva carta d’agraïment, personal, sentida, però, espero, poc afectada. L’endemà és el teu aniversari. Des de dos o tres dies abans, et ret homenatge la gent del Festival de Cinema de Manlleu, mitjançant una exposició commemorativa, i quatre dies després, t’organitzem un petit acte al cinema Alhambra de la Garriga –i aprofito per donar les gràcies a tots els que, desinteressadament, el fan possible--. Sis dies més tard repetim els honors a la seu d’Òmnium Cultural a Barcelona, i després al barri de Sants, i també a Itàlia, en el marc del Festival Internacional de Cineclubs de Reggio Calàbria, i a Prada de Conflent, i novament a la Garriga, amb motiu del desè aniversari del cineclub i en el context de la novena edició de la seva Mostra de Cinema.

Et pots sentir orgullós, tant per la quantitat com per la qualitat dels missatges de solidaritat i d’afecte que hem anat rebent des de que vas decidir –com sempre, sense consulta prèvia: tu sempre tires pel dret—morir-te: t’han dedicat paraules afectuoses o t’han muntat actes d’aquells que t’incomodaven (va, reconeixeu-ho, en el fons, el teu ego també ho agraïa) multitud de personalitats, gent de la Universitat de Barcelona, de Sant Cugat i de desenes de poblacions catalanes, de centres d’ensenyament públic, del col·lectiu Aulamèdia, de Cinemarescat, del sindicat CSC, d’ERC (i també dels demés partits polítics),  de la Filmoteca de la Generalitat, de la Filmoteca espanyola, de l’Acadèmia, de l’Ateneu Barcelonès, del Parlament de Catalunya, de la Federació Catalana de Cineclubs, d’un cineclub de Dènia, de l’Institut Jean Vigo de Perpinyà, dels teus amics de París, d’una bona vintena de publicacions, i un llarg etc.

També et deu haver sorprès –o potser m’ha sorprès a mi, només?-- veure d’on venien moltes de les mostres de condol, directament tendres i, en alguns casos, francament emotives, que han anat gotejant: t’ha escrit gent de Galícia, i de Valladolid, i de Pamplona, i de Madrid, i de l’Argentina, i de França, i de Mèxic, i d’Itàlia, i de tants llocs insospitats!, i sempre recalcaven un aspecte de la teva personalitat que, pel privilegi de tenir-te a la vora i veure’l com a normal, no se’m va plantejar destacar quan eres viu: Miquel Porter Moix, el Lliure Pensador.

I ara penso en tu, i en la teva dona i mare meva, la Mette, i en la nostra trajectòria comuna, i només se m’acut donar-te –donar-vos-- les gràcies: gràcies per fer-nos creure que el petit lavabo de casa podia perfectament ser el Taj – Mahal; gràcies per robar-te hores del mínim descans necessari per fer de pacificador entre jo i la meva germana, que no suportava i ara, en bona part gràcies a tu, estimo; gràcies per les festes al carrer Cardedeu de la Garriga, pel teatre improvisat, per les sessions casolanes de cinema de luxe, per les cançons després de dinar; gràcies per no tenir tele fins que no tinguéssim criteri; gràcies per no tenir cotxe i, malgrat tot, viatjar tant; gràcies per viure de lloguer; gràcies per deixar-nos volar, i gràcies, al mateix temps, per tenir l’ull vigilant alhora que confiat en la nostra volada; gràcies per les diades de silvestre llibertat al Tagamanent; gràcies per entendre que els errors, si no els comet un mateix, no compten com a experiència; gràcies per acollir a casa, simplement perquè eren amics nostres –o coneguts, o ni això--, persones ofuscades, deprimides, drogades, desanimades, maltractades, sense demanar explicacions; gràcies per dur-li flors a la mare cada dissabte del vostre llarg idil·li.

I ara, doncs, penso en tu, i agraeixo, per damunt de tot, un factor rar que fa que t’hagin estimat moros i cristians, poderosos i humils, propers i llunyans, catalans i espanyols –i espanyols que es consideren catalans, i catalans que es consideren espanyols, i catalans i espanyols que ni saben què són--, i estrangers de tota mena, i intel·lectuals i analfabets, i rics i pobres, i creients i ateus i descreguts, i comunistes i lliberals i, fins i tot, feixistes. I és que, més enllà de les teves inamovibles conviccions –independentista (hauria de dir: independent), àcrata,  antidogmàtic--, t’hem de reconèixer el que no surt als diaris: vivies com parlaves, i, per tant, eres versemblant. I això, a hores d’ara i a dia d’avui, no té preu.

Alguns despistats una mica simples tendeixen a descriure’t com un bon Jan, un naïf que mai va anar més enllà de l’humanisme més superficial. Als despistats els diria que llegeixin amb atenció una magnífica sentència d’Orson Welles: “Només els optimistes són incapaços de copsar què significa estimar un ideal”. Tu ho vas repetir centenars de vegades, quan els fills o la dona et titllàvem de hippy, i ens replicaves: “jo no sóc optimista, sóc realista”. Podria afegir el que ara sé, i que la meva dona, molt més sàvia, em repetia des de fa anys: no eres un bonifaci, ni tant sols un optimista, i tampoc un realista, sinó, més aviat, un pessimista de collons. Ara bé, no et vas conformar mai amb la condició humana que et va tocar viure, i vas ser obstinat i vital fins l’extenuació. I aquest actitud és, simplement, esplèndida.

Miquel, xaval: moltes gràcies per tot. Penso en tu, deia, i se m’apareix el vell cabdill indi, que, rendit a l’evidència de la superioritat tecnològica de l’home blanc, balla i implora al cel per darrer cop, invocant al gran Esperit perquè plogui. I plou. I tant, si plou !